Mor Montse Oliva, delegada d''El Punt Avui' a Madrid

MadridLa delegada d’'El Punt Avui' a Madrid, Montse Oliva, va morir dissabte a la nit a l’edat de 52 anys, víctima d’un càncer detectat fa unes setmanes. Gran coneixedora de la vida política espanyola, va veure passar quatre inquilins per la Moncloa en els temps que va treballar a la ciutat que havia convertit en casa seva, i on va arribar el 1999. Experta analista i brillant observadora, era coneguda per un humor mordaç i una gran intuïció periodística. Va néixer a Torà (Segarra), i va treballar al diari 'La Mañana' de Lleida, abans de traslladar-se a Barcelona, on va passar per 'El Observador', 'El Mundo' i 'La Vanguardia'. El 1999 va acceptar l’oferta de l’'Avui', més tard convertit en 'El Punt Avui', per formar part de la delegació a Madrid, que acabaria liderant. Va cobrir campanyes del PSOE –partit en el qual va fer-se experta–, informació judicial, i últimament tota l’actualitat, amb el seu inseparable company David Portabella. Ho compaginava amb un píndola a RAC1 on explicava amb punteria el que es coïa a la cuina de la política espanyola.

El Congrés era la segona casa d’aquesta entregada periodista, que va estar a la primera línia fins fa escasses setmanes, sempre lluitadora i luminosa. L’escala que connecta el Palau amb les sales de comissions, al pati, era el seu lloc preferit del vell edifici. Allà hi passava llargues hores traient l’entrellat al serial polític espanyol, fent preguntes sagaces en converses encadenades que després plasmava amb precisió i un estil depurat en les cròniques –els “llençols”, les anomenava, perquè havien anat creixent al ritme de la intensitat de la política–, que la feien sortir sovint l’última, a negra nit, de la zona de cabines. També des d’allà va conquerir centenars d’amistats i es va convertir en una peça clau, central, de la vida al Congrés, malgrat escriure per a un mitjà català. Tant, que va arribar a presidir l’Associació de Periodistes Parlamentaris.

Sempre amb un bon consell a punt, exercia de grat de mentora dels qui arribaven després que ella. Sense recels ni mandra, regalava afecte, saviesa i llum. A casa, hi deixa un marit i un fill; al Congrés, una legió d’amics. Tots ells afligits, però disposats a recordar-la per sempre com una mestra, una marassa i una lluitadora.