Juan Antonio Forés 'Pinxo': "L'època més important és sempre la que et toca amb 18 anys, i per a mi foren els 80"

PalmaJuan Antonio Forés Pinxo és un dels majors experts en la societat mallorquina dels anys vuitanta. Social, cultural, però sobretot musical. Aquest dijous, 23 de gener, tant ell com el productor Xesc Mulet seran al Teatre Municipal de Manacor per presentar Mallorca 1983. Signes a l'arena, una pel·lícula documental sobre com l'ona expansiva de llibertat que venia de Madrid, després de la mort del dictador Francisco Franco, va influenciar la música illenca i la seva evolució durant els primers anys de la dècada. Ho faran gràcies a l’organització del Cinemaclub 39 Escalons.

D'on parteix la idea del documental?

— Ve del projecte MallorcaNochentas en el qual treball des de fa 15 anys. Vaig començar a poc a poc... però amb el pas del temps ha agafat una dimensió de material recuperat tan notable, que, en un dels molts encontres que he tingut al llarg dels anys amb Xesc Mulet (responsable de la productora La Perifèrica), vam decidir convertir-ho en un documental. En principi no li posàrem data, però després de la pandèmia, en veure que ja se'n començaven a anar molts amics, decidírem tirar-ho endavant.

Com recopilau tot aquest material, d'on us arriba?

— La inquietud va sorgir de navegar per internet i de contactar amb un parell de persones que feien una cosa semblant a altres ciutats com Alacant, Múrcia i Màlaga, que havien creat webs rescatant maquetes i informació de grups locals dels vuitanta. Uns d'ells, el que duia la web de Múrcia em va dir: "Llegeix-te el llibre Cabello de Ángel, de Fernando Merino, sobre el pop-rock a les Balears, i anima't a fer una cosa semblant. Allà hi tens tota la història"... i així ho vaig fer. A poc a poc es va anar passant la veu i vaig poder contactar amb grups que començaren a passar-me el poc material que guardaven: maquetes, pòsters, discos...

Ha costat?

— Sí, perquè ho has de fer durant el teu temps lliure. Però paga la pena. Fa un poc més de 10 anys tot això ja es va convertir en una exposició a la Misericòrdia... i ara en un documental.

Quin fou el fil conductor de la Movida Madrileña amb Mallorca?

— L'arribada aquí d'uns promotors vinculats amb el segell Pancoca, que alhora distribuïa a Mallorca material de Discos Dro, i Grabaciones Accidentales. Eren unes persones que venien d'Astúries encara que eren coneguts com 'Els bascos'. Començaren a organitzar concerts entre 1981 i 1982, i dugueren a Mallorca grups peninsulars de moda. Fins que Mallorca es va convertir en una de les aturades imprescindibles dels nous grups que sorgien. Per aquí passaren Aviador Dro, Derribos Arias, Alaska y los Pegamoides, Seres Vacíos... eren un punt que tots volien incloure a les gires. Els grups mallorquins que pegaren el bot a la Península, en canvi, ja foren posteriors, del 1984 i el 1985. Els primers foren El Primer Tercio, Peor Imposible, Cerebros Exprimidos, Furnish Time... Posteriorment, La Granja, La Búsqueda, Montenegro, etc. Però no n'hi hagueren en realitat tants; a la inversa no era gens senzill.

El documental és més un exercici de nostàlgia o per voluntat de tenir un document històric?

— Hem intentat fugir de la nostàlgia i dels documentals estàndards. No hi ha entrevistes a l'ús; tret dels quatre personatges principals de la pel·lícula, no n'hi ha de personals en què es vegi la cara de qui parla, sinó que més aviat són taulades al voltant d'unes cerveses a un bar i xerrant sense un guió previ, de manera improvisada. Però, és clar, un periodista ens va dir un cop: "És difícil allunyar-se'n si estàs rememorant aquells anys...". Ho hem fet cercant anècdotes perquè sigui molt més dinàmic. Tot amb un nexe d'unió amb un supergrup que surt i que creàrem per a l'ocasió, fent versions de Pere Pla a la Sala Sabotaje. El que volíem sobretot era no avorrir amb el relat de quatre vells de 60 anys, que recorden el que va passar en fa 40.

Signes a l'arena, el títol, és per la cançó?

— Sí, és per la cançó Fex Caduc, amb la qual Furnish Time guanyaren el primer Concurs Pop-Rock de Palma 1983. Amb Pere Pla precisament en vaig estar parlant molt d'aquest projecte. Quan va morir ja l'havíem començat. Li agradava molt la idea d'anomenar-lo així. 

Per què el 1983?

— Perquè per a mi fou el moment àlgid del canvi. L'any en què es va celebrar el darrer Selva Rock, que fou una icona del moviment anterior, i en què, com deia, va venir el primer Concurs Pop-Rock de Palma on es va començar a donar veu a nous grups mallorquins.

Quin era el grup mallorquí que creu que en aquells moments tenia més projecció?

— Furnish Time tenia una qualitat molt superior a la que hi havia per aquells anys a l'illa. Tingueren la sort de tocar com a teloners dels Smiths davant 300.000 persones al paseig Camoens de Madrid, l'any 1985. Fou gràcies precisament a aquells promotors asturians dels qui parlava abans. Crec que es deien DPM (De Puta Madre Producciones). Furnish estaven al punt més alt. L'endemà d'aquell concert havien d'entrar a gravar el seu nou LP amb, ni més ni manco, que Nuevos Medios, el segell que editava a Golpes Bajos, per exemple. Però quan arribaren a l'estudi, el tècnic els va rebre amb la notícia que l'enregistrament s'havia cancel·lat. L'amo del segell els va dir que a darrera hora els havia sorgit un nou grup que li feia més ganes, i que ja no li quedaven més doblers. Aquell grup era Semen Up. Això va fer que quedassin molt desmoralitzats. És cert que després arribaren a enregistrar el disc de manera més independent, però no van arribar al suport que havien de tenir.

Parlau supòs de les drogues i els seus estralls als anys 80

— Se'n parla com un punt o factor important d'aquella època, és clar. No tot fou color i alegria. En quedà molta de gent pel camí a conseqüència del consum. La sida i l'heroïna van pegar molt fort. Era una perfecta desconeguda per als joves... Si eres guai havies de provar l'heroïna, semblava que t'havies de punxar per estar de moda.

En sortiren també de grups referencials a Manacor? En parleu?

— És clar que sí! Uns dels punts importants d'aquella nova onada fou Manacor, sobretot amb la gravació del single En dissabte, de MAC, el 1982, abans del Pop-Rock; Christian Volker, Toni Nicolau amb Peppone, Plàstics No... i a prop de Manacor, Felanitx també fou bressol de grans grups com Corpus Christi... En realitat, al documental ens aturem a l'any 1985. Molta de gent ens comenta que mancaria una segona part.

I serà així?

— Primer hem de reposar tot això, donar-li promoció al documental i que la gent el conegui. Teniu en compte que encara no se n'ha fet l'estrena oficial, que la farà IB3 Televisió com a coproductors que són, pel març o abril... després botarà a plataformes i mirarem d'anar a algun festival de la Península. Ha de rodar. Després hauríem de mirar si tenim temps i ganes de fer-ne una segona part.

En una frase, defineixi aquells temps, la Mallorca musical dels anys 80

— Sempre dic que l'època que tu creus més important és aquella que et toca amb 18 anys, i per a mi fou la de principis dels 80. Un temps de recerca de la llibertat, on pensaves que qualsevol cosa era possible, amb relativa poca censura i que estava oberta a noves expressions culturals, musicals, fanzines, ràdios... era un no aturar després de tantes dècades de dictadura. I sobretot sense xarxes i sense mòbils... avui ho expliques i costa d'imaginar. Havies d'anar als bars on sabies que hi hauria la gent que t'interessava.