A la Xina hi ha intel·lectuals lliures?
Fa unes setmanes va visitar Barcelona la persona que actualment està contribuint més a difondre el pensament intel·lectual xinès a la resta del món: l’acadèmic i traductor David Ownby. El portal del qual és cofundador, Reading the China Dream, ha traduït desenes i desenes de textos dels intel·lectuals xinesos que ara mateix tenen més influència a la Xina. Una pregunta habitual que li fan a Ownby és: els intel·lectuals que viuen a la Xina realment poden parlar amb llibertat? Si no estan empresonats o a l’exili, no són simples repetidors de la propaganda del govern?
En una petita reunió organitzada pel grup ALTER de la UOC –el nucli més potent de recerca sobre la Xina a Catalunya– Ownby ens va explicar que el seu projecte busca sortir d’una dicotomia falsa que es repeteix a Occident: que a la Xina només es pot ser o propagandista o dissident.
Hi ha una tercera categoria que, de fet, és molt freqüent: els intel·lectuals crítics que tenen un pensament propi –molts cops divergent de l’oficial–, però que alhora eviten certes línies vermelles –temes com la legitimitat del Partit, Xinjiang o Taiwan–. Qüestions com l’economia, la desigualtat, el gènere, les relacions internacionals o el pensament intel·lectual poden i són tractades i publicades en mitjans i publicacions acadèmiques xinesos.
De fet, en aquestes últimes dècades, ha existit una explosió de debat intel·lectual com poques vegades s’havia vist a la Xina. Ownby ens va fer una mica de cronologia: si després de les Guerres de l’Opi i la semicolonització occidental de la Xina, els intel·lectuals xinesos del segle XX veien la Xina com un problema a resoldre, en iniciar-se el segle XXI això va canviar.
Els 2000 van ser anys en què la Xina es consolidava com a potència econòmica en auge i que albirava un futur on podia jugar un paper decisiu al món. Els intel·lectuals xinesos van saltar a fer propostes sobre com s’havia de transformar el país: escoles com les liberals, la Nova Esquerra o els neoconfucians batallaven al mercat de les idees.
L’arribada de Xi Jinping ha frenat aquesta eclosió de pensament. Molts intel·lectuals que abans pontificaven a Weibo, el Twitter xinès, ara ho han de fer a grups de xat privats, més reduïts i amb molt menys abast. Quan escoltava aquests canvis recordava el llibre Red dust de Ma Jian, on s’explica l’ambient semiclandestí dels petits cercles intel·lectuals underground de la Xina dels anys vuitanta. Malgrat que Xi hagi aconseguit reduir el debat, no ha estat capaç de reemplaçar-lo per cap model ideològic dominant. Les publicacions intel·lectuals no s’aturen: nous temes com el feminisme o la crisi de la joventut xinesa estan agafant força. La Xina encara continua interrogant-se sobre quin és el futur al qual vol aspirar.
