Vint anys després del primer triomf, Blair vol "embrutar-se les mans" de nou

LONDRESDues dècades després del triomf del Nou Laborisme a les urnes, que va acabar amb 18 anys de governs conservadors, Tony Blair, s'arromanga de nou i es declara disposat a "involucrar-se més en política" i a "embrutar-se les mans". Ho afirma aquest matí en una entrevista que publica el 'Daily Mirror', amb què el diari es fa ressò de l'aniversari d'una data, sense por d'exagerar, històrica. En les eleccions generals celebrades l'1 de maig del 1997, Blair va aconseguir un resultat rècord de 419 escons, mentre que els 'tories' només en van tenir 165, el pitjor registre des del 1906. Mai abans, la diferència entre els dos partits majoritaris de Westminster havia estat tan gran.

"El Brexit m'ha donat una motivació directa per involucrar-me més en la política. Cal embrutar-se les mans, i ho faré –diu Blair–. Prendré un paper actiu en l'intent de donar forma al debat polític, i això significa sortir i reconnectar amb el país". El problema per a les renovades aspiracions de l'ex-'premier', però, és que a parer de molta gent que va creure en l’esperança i l’optimisme que el nou laborisme va dur a la societat, Blair encara té, literalment, les mans brutes i fins i tot tacades de sang per haver participat en la guerra d’Iraq, un conflicte que continua coent entre l'esquerra i que provoca no pas poques divisions dins el 'labour'.

N’és conscient, de la gran controvèrsia que desferma la seva figura. "Sé que en el moment que tregui el cap per la porta m’etzibaran una galleda plena de brossa al cap, però sento apassionadament que és això el que haig de fer. No vull no fer res en aquest moment de la història, perquè això seria tant com dir que no em preocupo gens per aquest país". Un moment crític, definit pel Brexit, "una decisió pessimista", assegura. Pessimisme que contrasta amb l'esclat de joia i optimisme que va suposar l'arribada al poder d'una generació molt jove que obria finestres i ventilava una societat en trànsit de la reconversió industrial del thatcherisme a la globalització dels mercats i capitals, també endegada per la liberalització de Thatcher, que permetria l'aliança guanyadora d'iniciativa pública i privada, la famosa Tercera Via que adoptaria Blair.

En queda ben poc, de tot això, en bona mesura pels estralls causats per la crisi econòmica del 2008. "No hi ha el mateix sentit d'oportunitat i esperança que hi havia aleshores –diu Blair–, però això és perquè hem de mostrar a la gent com el futur pot ser millor. Però el Brexit és molt complicat. Si no hagués passat, seria increïblement optimista de cara al futur".

Oasis i el 'britpop' com a bandera

No és la primera vegada que Tony Blair diu en els darrers mesos que vol tornar a condicionar o a participar en la vida política del Regne Unit. Ho va fer l'octubre del 2016 en una entrevista a 'Esquire', i també el febrer passat, en una conferència en què va cridar a "aixecar-se contra el 'Brexit a qualsevol preu' de May". El moment polític actual del Regne Unit fa encara més rellevant la insistència de Blair. El país celebrarà eleccions generals el proper 8 de juny, acaba de demanar oficialment la sortida de la Unió Europea i el partit laborista viu moments de gran incertesa, amb unes enquestes que li auguren un desastre electoral de proporcions dramàtiques.

Blair, però, no opta a presentar-se de nou a les eleccions. Treballa en una fundació finançada inicialment per ell mateix –hi ha posat quasi 13 milions d'euros per endegar-la– a partir de la qual, potser, podria crear una plataforma d'intervenció en la vida política: "No estic segur que pugui convertir els projectes en un moviment polític, però crec que hi ha un cos d'idees i que hi ha persones que hi donarien suport". Si es confirmessin les migrades expectatives dels laboristes el 8 de juny, potser aleshores, tot i els seus 63 anys, Blair podria fer passes més contundents.

La seva intervenció d'avui, en un dia especialment rellevant per a la història del Partit Laborista, podria ser interpretada pels partidaris del líder, Jeremy Corbyn, com una torpedinada en la línia de flotació d'una campanya ja prou difícil. Un dels històrics aliats de Blair, Peter Mandelson, no s'ha cansat de criticar-lo. Però Blair refusa la idea: "Algunes persones diuen que puc perjudicar-lo, altres diran el contrari. Però el més cert, diria, és que tot està molt més barrejat del que es podria pensar".

A l'entrevista, qui va ser el primer ministre més jove de la història del Regne Unit té paraules d'elogi per al candidat francès a les eleccions presidencials de diumenge vinent, Emmanuel Macron. Hi traça algun paral·lelisme, però no tant per assegurar que el que planeja sigui semblant a la plataforma En Marxa de Macron. Blair assegura també que "molts dels atacs contra mi són perquè represento el tipus de centre esquerra polític" que a França pot ara representar Macron.

L'arribada al poder del New Labour es va identificar de seguida amb el moviment Cool Britannia, segons la definició que un any abans n'havia fet el periodista nord-americà Stryker McGuire. En aquells moments, Londres vessava prosperitat –fruit de totes les reformes neoliberals del thatcherisme–, i la música de les illes, el 'britpop', ressorgia inspirant-se en la cultura pop dels anys seixanta, amb grups com Oasis, Blur, les Spice Girls o Pulp. Noel i Liam Gallagher, els germans d'Oasis, eren aleshores tan populars com Lady Di o el mateix Tony Blair. El disseny i la moda o l'art eren també icones del nou esperit.

Al cap de deu anys, però, Blair va sortir de Downing Street molt desgastat, sobretot per la guerra de l'Iraq i pel deteriorament de la relació amb Gordon Brown. La crisi econòmica hi va fer la resta, va reblar el canvi de paradigma amb la cantarella de les retallades. Les possibilitats del retorn a primera línia de l'ex-'premier' són més que mínimes. La revolució Brexit que, si us plau per força, promet Theresa May és, en el fons, l'eliminació dels fills polítics de Margaret Thatcher: Major, Blair, Brown i, fins i tot, Cameron. Tots, d'una manera o d'una altra, amb bandes sonores prou diferents, seguien una "mateixa melodia", en paraules del periodista Simon Jenkins, autor del llibre 'Thatcher and sons'. May és una mare molt més radical, tant com Thatcher, i per oposar-s'hi hi ha, només, Jeremy Corbyn. El 8 de juny l'alternativa laborista pot quedar massacrada 20 anys i escaig després del més gran triomf del partit en la història política britànica.