Els viatges de sor Lucía Caram a Ucraïna, on té el respecte fins i tot de Zelenski

Enviada especial a UcraïnaSor Pilar beneeix els aliments amb una oració mecànica, de la manera que ho fa algú que ho fa cada dia diverses vegades. A taula, truita, pernil, sopa, crema de carbassó i gaspatxo. “Això no ho ha fet la Lucía, eh! El gaspatxo no li queda bé…”, es xiva sor Juana Mari. Així, amb un sopar comunitari al convent de Santa Clara de Manresa, comença l’expedició humanitària número 36 de sor Lucía Caram a Ucraïna. Aquesta vegada hi transporta dues ambulàncies i una pick-up, que es posen en marxa l’endemà a quarts de sis del matí.

Un viatge fins a Ucraïna en cotxe dona per a molt. En una conversa qualsevol amb sor Lucía Caram hi surten recurrentment noms de ministres, dels empresaris més importants del país, de presentadors de televisió famosos, del papa Francesc. La seva extensa llista de contactes és una de les claus d’aquestes expedicions humanitàries que fa més de tres anys que organitza a través de la Fundació del Convent de Santa Clara, que dirigeix.

“Aquesta és l’ambulància número 154 que entreguem a Ucraïna”, explica asseguda dins d’un dels dos vehicles que ha cedit la Diputació de Girona. Un cop travessin la frontera, aniran directament cap a Khàrkiv, una de les ciutats més castigades per les bombes de Rússia. En aquesta ciutat del nord-est d’Ucraïna també hi circulen des de fa poques setmanes 12 autobusos de TMB, cedits a la fundació de Caram per l’Ajuntament de Barcelona.

A dins de les ambulàncies hi ha generadors elèctrics, material sanitari, llaminadures, samarretes i peluixos del Barça, i els últims rosaris que encara li queden del papa Francesc. Aquest cop també hi ha caixes plenes de roba per als soldats ucraïnesos que han estat alliberats les últimes setmanes en l’intercanvi de presoners de guerra entre Rússia i Ucraïna. Pocs dies abans de marxar, els seus contactes a Ucraïna li van transmetre aquesta nova necessitat: després d’anys de captiveri, els soldats no tenen res. A més, han perdut molt pes. I una de les coses bàsiques que els cal és roba per vestir-se. Caram va moure els seus fils i va aconseguir que una empresa li fes arribar un miler de samarretes i centenars de xandalls, tot nou. 

Bona part del finançament de la Fundació del Convent de Santa Clara prové de l'Acció Social i l'Associació de Voluntaris de CaixaBank. Però també hi juguen un paper molt important les donacions, tant d’empreses com de particulars. “Les xarxes socials m’ajuden molt. Demano per cel, per terra, per mar, per tots els mitjans, demano a tot Déu. Em passo el dia presentant-me a subvencions, parlant amb empreses, anant a diversos llocs explicant el que estem fent”. Argumenta que aquests viatges constants –en els últims dos mesos hi ha anat quatre cops– permeten fer un exercici de transparència amb els donants. 

Refugiats, soldats i malalts

Sor Lucía Caram, que va arribar de l'Argentina a Manresa fa 36 anys, és monja dominica de vida contemplativa, però la seva comunitat no és de clausura, com demostra el seu ritme de vida. Les sis monges comparteixen la seva vida amb laics. “Al convent, on les monges estan acostumades a tenir-ho tot molt endreçat, es transformen els claustres en espais per classificar roba, per a l’entrada i sortida de voluntaris, de persones acollides. Alguns ferits o malalts oncològics els hem tingut mesos o fins i tot anys al convent. El convent s’ha convertit en un hospital de campanya, com li agradava dir al papa Francesc", resumeix Caram, que tenia una relació molt estreta amb l’anterior pontífex.

La primera expedició de totes per ajudar els ucraïnesos va ser pocs dies després que Vladímir Putin llancés la invasió a gran escala contra Ucraïna. Caram va arribar fins a la frontera entre Polònia i Ucraïna, amb la intenció d’emportar-se familiars d’ucraïnesos que la Fundació havia acollit des que va començar la guerra al Donbàs el 2014. “El 6 de març del 2022 tornava a Manresa amb sis persones: una mare amb dos fills, una altra mare amb un fill, i una dona que venia sola”, recorda.

A partir del quart viatge, Caram va entrar a Ucraïna. Allà va visitar per primer cop un hospital militar: “Em vaig trobar amb molts nois joves amb el cap obert, sense braços, sense cames, amb les mirades perdudes. Explicaven que al camp de batalla veien com es morien els seus companys, que si algú estava ferit sabien que es moririen perquè tenien ferides obertes i ens suplicaven que busquéssim ambulàncies per poder-los ajudar. Ens van demanar si podien portar a Espanya alguns ferits”. Des de llavors, han portat un centenar de ferits per tractar-los en hospitals catalans. També han traslladat una seixantena de malalts de càncer. “Aquest és un dels pocs viatges que no portarem ferits amb nosaltres. Se m’han acumulat aquí, però al pròxim viatge segurament en tornarem sis i en vindran sis més”. 

En total, sobretot els primers mesos de guerra, la fundació va ajudar a arribar a Espanya unes 4.000 persones, fonamentalment dones amb criatures. CaixaBank va cedir 17 pisos, on acullen famílies refugiades i soldats ferits mentre es recuperen. L’organització coopera amb el CatSalut, la Mútua de Terrassa, el Parc Taulí de Sabadell i l'Hospital Clínic. També s’han enviat pacients a Vall d'Hebron i a Sant Joan de Déu. La Fundació Althaia de Manresa també ha atès casos, fonamentalment d'oncologia. I també ha facilitat el trasllat d’equips de metges i psicòlegs d’Odessa fins a Barcelona per fer formacions a l’Institut Guttmann. 

Paral·lelament, la fundació manté la cooperació amb la Guàrdia de Frontera d’Ucraïna, a qui entrega ambulàncies, pick-ups i medicaments i amb qui gestiona també el transport de ferits i malalts. En el transport de tots aquests vehicles al llarg d’aquests tres anys han contribuït voluntaris d’associacions com la dels conductors solidaris de TMB, particulars i fins i tot els xofers dels directius de CaixaBank. 

Amb aquests tres anys de viatges, Caram s’ha guanyat la confiança de figures d’alt rang. Andrí Kuixarenko, un general cepat, l’abraça a l’arribar, amb un somriure contingut però afectuós. Costarà veure’l riure durant els quatre dies d’estada a Ucraïna, però no dissimula l’agraïment per la implicació de la monja. Té una veu greu, que li ressona dins la caixa toràcica. La seva ombra aquests dies és l’Oleksí, que fa de traductor. Prudent, discret, se’l nota cohibit enmig de tot aquest grup de militars. Fa mig any treballava al departament de comunicació d’una empresa informàtica. Ara vesteix uniforme militar i admet que en qualsevol moment el podrien enviar a les trinxeres. És la realitat dels homes d’un país en guerra. 

“Què necessiteu?”, és la pregunta que repeteix Caram. El seu pragmatisme fa que s’hagi convertit en intermediària en la relació entre alts càrrecs militars ucraïnesos amb el govern d’Espanya. Ho evidencia la videotrucada que gestiona entre la ministra de Defensa, Margarita Robles, i el secretari general de Política de Defensa, l'almirall Juan Francisco Martínez Núñez, amb el cap del Servei Estatal de la Guàrdia de Frontera d’Ucraïna, el tinent general Serhí Deinek, que arriba tard perquè ve directe d’una reunió d’emergència al més alt nivell polític. Potser ja hi havia informació d’intel·ligència sobre el brutal atac rus que patiria Kíiv i altres zones del país les hores següents. 

Ucraïna ha reconegut la tasca humanitària de Caram amb la condecoració de l'Orde de la Princesa Olga. L'ambaixador d'Ucraïna a Espanya, Serhí Pohoreltsev, va anunciar a finals de febrer que Volodímir Zelenski havia signat el decret per concedir-li aquesta distinció, que s'atorga a dones pels seus mèrits científics, educatius, culturals o socials. De fet, durant aquest últim viatge fins i tot estava prevista una trobada amb el president ucraïnès per fer-li entrega personalment de la condecoració. L'agenda de Zelenski, però, és secreta i imprevisible, i les obligacions en temps de guerra fan canviar els plans.

“Les monges del convent diuen que tinc una addicció a Ucraïna –diu, i afegeix–: Mentre tingui forces i mentre tingui recursos, hi continuarem anant. De forces en tinc; de recursos me'n falten, però continuarem demanant a tot Déu com faig cada dia".