Veus des de Gaza: "És impossible consolar les criatures"

Tres testimonis relaten a l'ARA com sobreviuen a la Franja després de gairebé un mes de bombardejos

4 min
Un home palestí es troba dins d'un edifici després d'un atac aeri israelià a Khan Yunis, al sud de la Franja de Gaza.

BarcelonaMés de 9.000 palestins han mort en els bombardejos israelians a la franja de Gaza, quan encara no s'ha complert el primer mes de guerra. Els edificis residencials, les escoles i els hospitals també han estat blanc de les bombes, i el bloqueig d'Israel al subministrament d'aliments i aigua potable ja ha provocat una catàstrofe humanitària sense precedents. Les comunicacions amb l'exterior són molt difícils pels atacs a les infraestructures telefòniques i d'internet, i Israel tampoc hi permet l'accés de la premsa internacional. L'ARA ha pogut parlar a través de WhatsApp amb tres testimonis que expliquen com viuen, o més ben dit, com sobreviuen avui a Gaza. Aquest és el seu relat.

May al-Kurd, llevadora (42 anys)

«Ens vam refugiar amb el meu home i els meus quatre fills adolescents a l’Hospital d’Al-Shifa de la ciutat de Gaza. Estava ple de gom a gom i vam trobar un racó al final d’un passadís. Jo només intentava consolar els meus fills, però no podia: no paraven de tremolar de por. L'hospital estava ple de criatures pàl·lides i espantades plorant sense descans. Internet havia caigut, estàvem aïllats del món i no teníem ni idea de què passava fora ni de com estaven els nostres familiars. Teníem por de mirar entre els ferits i morts que arribaven a l'hospital per si hi havia algú dels nostres éssers estimats. La meva filla de 19 anys va deixar de menjar, malgrat que jo insistia perquè mengés alguna cosa.

Siham Rabaya rentant la roba a la seva casa destruïda després dels atacs aeris israelians al campament de Shaboura, al centre de la ciutat de Rafah, al sud de la franja de Gaza.

»El dijous 12 d'octubre, les forces israelianes van emetre una ordre d'evacuació de l'hospital i tothom va entrar en pànic. Per sort, un amic ens va recollir i ens va portar en un cotxe amb sis persones més a casa seva. Vam tardar mitja hora a arribar al centre de la Franja, però ens va semblar una eternitat. En el camí vam veure centenars de persones dormint sota els arbres, i els blocs de pisos i les escoles en runes. L'olor de la mort i la sang era per tot arreu. Ens pensàvem que ens matarien en qualsevol moment. Al final vam arribar a casa de la meva germana a Deir al-Balah: en total érem 20 persones, sense aigua ni electricitat. Per sort aquell dia van connectar l’aigua i vam poder omplir la banyera i tots els recipients que teníem. Ens vam poder rentar, nosaltres i la roba. Un veí que tenia un generador solar ens va deixar carregar els mòbils i vaig poder assegurar-me que els meus pares i els altres germans encara eren vius.

»Ja he perdut 16 oncles i cosins en aquesta guerra. Estic en estat de xoc i no puc ni plorar. Em sento emocionalment desconnectada. Intento posar cara de valenta davant la família, però és molt difícil. No tenim ni idea de com acabarà això i què ens passarà».  

Amal Khaled, educadora d'escola bressol (49 anys)

«Vam fugir dels bombardejos al nord de la Franja i ara estem buscant un lloc segur a la ciutat de Gaza. Els bombardejos són constants i la gent ha de rescatar els seus familiars entre les runes amb les mans, perquè no tenen res més. En aquesta guerra la majoria de morts són nens i nenes: el món ha de fer que això s'acabi ja. Els meus pares els vaig portar a una escola de l'ONU, però nosaltres vam haver de marxar perquè ja no hi havia lloc. Vivim el pitjor moment de les nostres vides. Les criatures estan molt espantades: intentem protegir-les en algun lloc segur, però no hi ha cap lloc segur a Gaza. Hem de beure aigua mig salada perquè les plantes dessalinitzadores no funcionen i l'aigua ens fa posar malalts. El poc menjar que queda als mercats és molt car. No marxarem de Gaza, perquè aquesta és la nostra terra. I no volem que ens passi com als nostres avis, que van fugir de la guerra el 1948 pensant que un dia tornarien i no van poder tornar mai».

Nabeel al-Shawa, metge (69 anys)

«Soc cirurgià ortopèdic. Quan van bombardejar casa meva em vaig traslladar amb la meva família a l'Hospital d'Al-Quds. L'hospital funciona amb un sol generador i intentem estalviar tant combustible com sigui possible, però en qualsevol moment es pot aturar. I aleshores se'ns moriran els pacients que depenen de respiradors i els nadons que són a les incubadores. I no podrem fer-hi res. Entre el 30% i el 40% dels ferits i morts que rebem són criatures. Ningú pot fer res per protegir-les. Només tinc un missatge molt senzill, que espero que el món escolti: som éssers humans que necessitem protecció, no permeteu que la massacre continuï. Als governs europeus els dic que recordin que ells també són responsables de les desgràcies del poble palestí: ho poden llegir als llibres d'història. Només volem ser tractats com a éssers humans, amb els nostres drets. La doble moral d'occident s'ha d'acabar».

stats