Turquia i Israel: nova batalla pel control de Síria

BeirutLa caiguda del règim de Bashar al-Assad a finals del 2024 no només va sacsejar el tauler polític sirià, sinó que també va encendre una nova rivalitat entre dos actors clau de la regió: Turquia i Israel. Tot i que durant anys van mantenir les seves tensions sota control, avui competeixen obertament per la influència al territori sirià, i els seus moviments ja estan generant friccions que podrien escalar si no s’estableixen mecanismes de contenció.

Israel va reaccionar amb rapidesa davant el nou escenari. L’arribada al poder a Damasc d’Ahmed al-Sharaa, un líder islamista que té el suport de Turquia, va encendre les alarmes a Tel-Aviv. Les Forces de Defensa israelianes van reforçar la seva presència als Alts del Golan, van intensificar les patrulles a la frontera nord i van activar una mena de zona tap al sud de Síria. Segons el discurs oficial, es tracta de mesures per prevenir l’aparició de noves amenaces, però des d’Ankara ho veuen com una maniobra per alterar les regles del joc i frenar la influència turca en el nou mapa sirià.

Mentrestant, Turquia no s’ha quedat de braços plegats. Aprofitant el buit de poder després de la caiguda d’Al-Assad, ha ampliat la seva presència militar a Síria amb el vistiplau del nou govern, que li ha obert l’espai aeri i algunes bases estratègiques. No es tracta només de mantenir el seu control al nord del país, on ja opera des de fa anys: ara Ankara busca també establir-se més al sud, amb la idea de tenir el peu ferm en el procés de reconstrucció i assegurar la seva posició davant dels kurds i les restes de grups jihadistes.

Darrere d’aquestes jugades no hi ha només una estratègia militar, hi ha una visió a llarg termini. Per Ankara, Síria és la seva zona natural d’influència, un espai històric i geogràfic en què vol jugar un paper central. Per a Israel, en canvi, la idea d’un govern sirià proper a l’islamisme i aliat de Turquia, amb tropes turques operant a prop de la seva frontera, representa un risc directe per a la seva seguretat.

I aquesta tensió ja ha començat a prendre forma sobre el terreny. Les últimes setmanes, avions israelians han bombardejat combois militars a prop de Palmira, on se sospita que hi havia assessors turcs. Ankara no ho ha confirmat, però mitjans locals han parlat de diversos ferits. D’altra banda, s’han detectat drons turcs sobrevolant el Golan, cosa que suggereix que ambdós països s’estan seguint de prop.

Diàleg a Bakú

Davant aquest panorama, Turquia i Israel han acceptat obrir un canal de diàleg tècnic, amb l’Azerbaidjan com a intermediari. Les primeres reunions s’han fet a Bakú, i tot i que són trobades preliminars, mostren que ambdues parts reconeixen la delicadesa de la situació. L’objectiu és establir mecanismes per evitar xocs accidentals, un mecanisme similar al que Turquia ja fa amb els Estats Units o Rússia en altres zones de conflicte.

A tot això s’hi suma el component ideològic. Israel acusa Turquia d’estar impulsant una agenda islamista a Síria que podria acabar alimentant nous focus de radicalisme. Erdogan, per la seva banda, critica el que anomena “la mentalitat ocupant” d’Israel, acusant-lo de voler debilitar el nou govern sirià per mantenir el seu domini a la regió. És a dir, més enllà de les maniobres militars, hi ha un discurs polític carregat que continua atiant la tensió.

Els Estats Units, que durant anys van ser un actor clau a Síria, han intentat mediar des de fora. Tot i que han elogiat Turquia pel seu paper en l’“estabilització” del país, continuen sent el principal aliat de seguretat d’Israel. Al mateix temps, la seva retirada gairebé total del conflicte sirià els deixa sense gaire capacitat per influir en el que passa sobre el terreny. L’Iran i Rússia, que durant anys van dominar l’escena a Síria, també han perdut pes després de la caiguda del règim, i han deixat el camp lliure perquè Turquia i Israel ocupin aquest espai.

Per ara, no hi ha hagut enfrontaments directes, però el risc hi és. Si les coses continuen com fins ara i no s’estableixen línies clares sobre fins on pot arribar cadascú, és probable que augmentin les friccions. Això no vol dir que un conflicte obert sigui inevitable, però sí que l'equilibri a la regió és fràgil.

En última instància, molt dependrà de si Turquia i Israel aconsegueixen mantenir oberts els canals de comunicació i evitar travessar certes línies vermelles. Perquè més enllà de les seves diferències i ambicions, ambdós tenen molt a perdre si el conflicte escala. I Síria, que amb prou feines comença a sortir de més d’una dècada de guerra, el que menys necessita és convertir-se en el nou camp de batalla d’una rivalitat regional sense resoldre.