El triomf en les eleccions generals del Regne Unit depèn d'una cinquantena de districtes

Escòcia, l'ascens 'tory' al nord d'Anglaterra i el vot tàctic dels 'remainers', claus del desenllaç

El mapa electoral britànic es divideix en 650 circumscripcions. La majoria absoluta són, doncs, 326 diputats. El sistema que regula les eleccions ( first-past-the post, terme derivat de les carreres de cavalls) fa que el candidat que obté el màxim nombre de vots d’un districte s’emporti l’escó. La resta dels vots es llancen a la paperera, sense cap assignació proporcional de llocs al Parlament, encara que entre tots sumin moltes més paperetes que el guanyador.

Per aquest motiu, a la pràctica, tradicionalment el resultat de les eleccions al Regne Unit es decideix en els anomenats districtes marginals, aquells en què la diferència entre el primer i el segon candidat és mínima (no més de 5.000 vots), i qualsevol petita variació cap a una banda o cap a l'altra pot implicar l’ampliació de la majoria o capgirar-la. En les eleccions que tenen lloc avui, el nombre de districtes marginals no supera la cinquantena.

La mínima diferència de vots en les eleccions del 2017 va tenir lloc a North East Fife (Escòcia), on el Partit Nacional Escocès ( SPN) es va imposar als liberaldemòcrates per només dos vots. Escòcia, de fet, és un dels territoris on hi ha més districtes marginals, en proporció als 59 que té el país. Si el missatge de l’SNP ha calat, i votar massivament el partit és la manera d’aturar la majoria absoluta de Johnson, els tories podrien perdre bona part dels 13 escons que tenen actualment, cosa que dificultaria molt el triomf majoritari que el premier desitja. Però l’impuls per la independència amb què l’SNP ha recobert aquestes eleccions generals podria haver desintoxicat la marca tory a Escòcia i, en canvi, afavorir el triomf aclaparador dels conservadors encara que només fos mantenint les posicions obtingudes en els comicis del 2017.

És al nord d’Anglaterra i a les Midlands, en l’anomenat Mur Vermell (tradicionalment laborista però també amb gran majoria de votants a favor del Brexit), on Johnson confia en trencar el sostre del 2017 (318 diputats) i superar els 326 que, en teoria, li calen per poder fer i desfer tranquil·lament. A la pràctica, però, l’absència del Sinn Féin i el fet que els diputats de la mesa mai no voten, 320 escons serien més que suficients per coronar-lo rei.

En trenta dels cinquanta districtes electorals més marginals, les distàncies van des dels ja comentats 2 vots de North East Fife als 441 d’Ashfield, a les Midlands. 

Votar tapant-se el nas

El fet que el Brexit hagi estat l’argument central de la campanya ha afavorit la crida al vot tàctic. Perquè un hipotètic segon referèndum sobre la Unió només tindrà possibilitats de celebrar-se si Johnson no aconsegueix la majoria absoluta. Així, el Partit Liberal Demòcrata, els Verds i els independentistes gal·lesos han fet una aliança formal en algunes circumscripcions per demanar el suport només per al candidat més ben posicionat per derrotar els conservadors. Els laboristes, oficialment, no hi han volgut participar.

Amb tot, destacades veus de la seva òrbita, des del cap de comunicacions de Tony Blair, Alastair Campbell, fins als periodistes i escriptors procorbynistes Paul Mason i Owen Jones, han encoratjat, si cal, a tapar-se el nas i votar per qui tingui més possibilitats de barrar el pas als tories. Algunes enquestes indiquen, però, que només entre el 8 i el 20% dels electors actuaran amb el cap abans que no pas amb el cor.

El mateix, però, poden fer els brexiters. També perquè Nigel Farage, del Partit del Brexit, ho ha demanat i perquè va retirar més de 300 candidats per tal de no fer la competència als conservadors i no dividir el vot antieuropeista.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF