El Trio de les Açores, el club dels expresidents irresponsables
Espanya és l’únic estat patrocinador de la guerra que no ha revisat els errors ni ha jutjat la decisió
Barcelona / WashingtonAbans de la foto de les Açores, José María Aznar ja s’havia colat en el cercle íntim de George W. Bush. Era el juny del 2002 i el llavors president espanyol es mostrava cofoi, amb el cigar a la boca i els peus a sobre de la taula, convidat pel nord-americà en una cimera del G-8 al Canadà, no per mèrits propis sinó en qualitat de president rotatori de la Unió Europea. Els tambors de guerra es van començar a sentir a principis de l’any següent, quan Washington va afirmar que el règim de Saddam Hussein tenia “armes de destrucció massiva”.
A Madrid i Londres van copiar la idea. Aznar i el llavors primer ministre britànic, Tony Blair, van fer tot el possible per convèncer els seus respectius conciutadans que, per evitar mals majors, el millor pla era una invasió de l’Iraq per acabar amb un règim autoritari amb una presumpta capacitat per atacar Occident. El 16 de març els tres mandataris es van reunir a l’illa portuguesa, amb el president José Manuel Durão Barroso d’amfitrió, per anunciar al món que la guerra era inevitable. No van servir de res les manifestacions de milions de persones en contra d’una guerra “il·legal”, i que no tenia el suport de l’ONU.
Del Trio de les Açores -el portuguès va refer carrera a la Comissió Europea i la participació del país va ser menor-, l’espanyol és el que menys autocrítica ha fet d’aquella guerra. Al contrari, el 2015 encara treia pit per reivindicar-ne l’èxit. “Espanya va sortir-hi guanyant”, escrivia en una carta al ministre d’Exteriors, i al·ludia als forts vincles amb Bush per no deixar-lo sol en un conflicte. “No es pot demanar ajuda a un amic i després, quan ell en reclama, negar-l’hi”, afegia.
Tretze anys després, Aznar continua sense articular cap disculpa pública ni entonar un mea culpa per una guerra iniciada sota una excusa -la de les armes de destrucció massiva- que es va demostrar falsa. “És evident que van anar a la guerra perquè ho volien. Tothom sabia que allò de les armes era mentida i que la capacitat d’atacar dels iraquians no era tan alta per atacar Londres”, sentencia Pere Vilanova, catedràtic de ciència política de la UB. Aquest expert en seguretat, però, creu que l’informe Chilcot “qüestiona” també Aznar, que, juntament amb els altres tres, queda com un “mentider compulsiu”.
Cap investigació a Espanya
Espanya ha sigut l’únic dels tres estats de la cimera de les Açores que, tret de les protestes als carrers i la crítica política de l’oposició, no ha revisat el paper en una guerra que en una dècada s’ha cobrat gairebé mig milió de persones -de les quals més de 120.000 eren civils- i ha desestabilitzat encara més el país i la regió amb la irrupció de nombrosos grups terroristes. Hi ha qui, des d’entitats en defensa dels drets humans, voldria veure Bush, Aznar i Blair davant del Tribunal Penal Internacional, responent per crims de guerra i contra la humanitat. Per a Vilanova, en canvi, “judicialment no hi ha marge” perquè “la decisió d’un país d’anar a la guerra” no es pot jutjar.
Als Estats Units es van crear dues comissions sobre l’Iraq, impulsades pel Congrés dels EUA i la Casa Blanca el 2004. Les seves investigacions, però, no van mirar si el govern de George W. Bush va mentir a la societat americana per justificar la invasió de l’Iraq, sinó que es van centrar en la qualitat de la informació dels serveis d’intel·ligència. Els informes es van iniciar després que un grup d’experts internacionals no trobessin les famoses armes de destrucció massiva que, segons va dir una vegada i una altra el govern de Bush, tenia Hussein.
Per tant, no es va fer cap escrutini sobre la veracitat de les declaracions del llavors president nord-americà i altres membres del seu govern. L’arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, el gener del 2009, tampoc va suposar que s’obrís cap investigació. Obama, que com a senador va votar contra la invasió, va preferir girar full.
Bush i altres assessors seus només han admès que la informació d’intel·ligència que van rebre sobre les armes de destrucció massiva del dictador iraquià era errònia. Però no han assegurat mai que la invasió fos un error o que fos justificada a través de mentides. Els crítics amb la Guerra de l’Iraq, en canvi, afirmen que aquests errors són un mite, i que el que hi va haver és una campanya de desinformació, coordinada per la CIA, per impulsar un canvi de règim a l’Iraq.
