Anàlisi
Internacional 26/09/2022

Tres lliçons de la victòria de Meloni que ens afecten

La contundent victòria de la líder de Germans d'Itàlia va més enllà de les fronteres italianes

3 min
La líder de Germans d'Itàlia, Giorgia Meloni, celebrava a Roma la seva contundent victòria electoral.

Enviat especial a RomaEmocions. És evident que sense les particularitats històriques d’Itàlia, un país abonat a la hiperactivitat política i als enamoraments governamentals efímers, no es podria explicar la contundent victòria de l’extrema dreta de Giorgia Meloni, diumenge a la nit. Això no impedeix que l’auge de Germans d’Itàlia –un partit amb arrels neofeixistes, que criminalitza la immigració i ataca els drets del col·lectiu LGTBI– sigui també resultat d’un moment polític, social i sobretot emocional que fa anys que es gesta a la Unió Europea. El triomf de Meloni –i la coalició que formarà amb Matteo Salvini i Silvio Berlusconi– és un pas de gegant per a la perillosa normalització de l’extrema dreta a l’imaginari europeu del segle XXI. També és la consolidació d’una tendència que marcarà, segur, el futur polític del continent: les urnes són un canalitzador on expressar la ràbia contra l’statu quo, contra l’establishment i, d’alguna manera, contra les famílies polítiques –conservadors, socialdemòcrates i liberals– que s’han repartit el poder de gairebé tot Europa des del final de la Segona Guerra Mundial. I aquí, ja ho saben, els populismes entren amb força, perquè coneixen a la perfecció com treure rèdit de la frustració d’aquells que s’han cansat de quedar-se sempre al marge.

Plou. Avui continua plovent a Roma. Ahir ho va fer en diversos punts del país, sobretot al sud. Alguns ho han volgut utilitzar com a justificació parcial de la caiguda històrica de la participació electoral: només el 64% dels ciutadans amb dret a vot van acudir a les urnes, nou punts menys que el 2018. Però l’apatia dels italians durant aquesta campanya ha sigut massa gran perquè ara es parli de meteorologia. Aquests dies a Itàlia m’he trobat molts gestos de fatiga, de tedi, de saturació, cada cop que preguntava a la gent del carrer sobre les eleccions de diumenge. “Jo no aniré a votar”, “ja s’ho faran” o “tinc millors coses a fer” són algunes de les frases que rebia. És cert que potser estan cansats de la capacitat autodestructiva de la seva classe política –hi ha hagut 68 governs diferents en els últims 76 anys–, però l’abstencionisme creixent també és un fenomen que, cada cop més, explica Europa. Em venen al cap, per exemple, els comicis de l’abril a França, on la participació va ser la més baixa en 50 anys . Aquesta desafecció política –especialment visible entre els més joves i que sol castigar els partits d’esquerra– fa intuir que molts ciutadans han deixat de veure en la política una eina que soluciona problemes. Els reptes i riscos que això suposa per a les democràcies de la UE són majúsculs.

Bifurcació. Aldo Cazzullo, reconegut escriptor italià i periodista del Corriere della Sera , m’explicava fa uns dies que el destí de la política exterior d’Itàlia està ara aturat davant d’una bifurcació. Si finalment Giorgia Meloni arriba al Palau Chigi, haurà de tirar entre dos camins. El primer seguint els passos del defenestrat Mario Draghi, que la portarien cap a un paisatge europeista i atlantista, combatiu amb Vladímir Putin, i acompanyat d’aliats tradicionals com Emmanuel Macron o Olaf Scholz. En el segon, hi trobaria possiblement el seu instint més natural i, per tant, més combatiu amb Brussel·les, agafant-se del braç amb socis tradicionals com Viktor Orbán, Marine Le Pen o Santiago Abascal. Hi ha motius per pensar que pot escollir qualsevol dels dos. A favor del camí Draghi hi ha el fet que la política nascuda a Roma s’hagi cansat de reivindicar durant la campanya electoral que optarà per una Itàlia europeista i dura amb Rússia com a càstig de la invasió a Ucraïna. Segons la premsa italiana, el mateix Draghi podria tutelar-la perquè no se’n desviï. A favor de la segona opció, en canvi, hi ressona des del seu transparent criticisme cap a les autoritats comunitàries fins a l’atracció que els seus dos companys de ball, Salvini i Berlusconi, han mostrat sempre cap a Vladímir Putin. Haurem d’estar atents a qualsevol moviment que ens indiqui cap a quin dels dos costats de la balança es decanta. El més probable, però, és que acabi optant per combinar els dos camins i condemnar Roma a un període d’alts i baixos amb Brussel·les. Això ja seria una mala notícia per a la cohesió europea, que perdria un dels socis més fidels en un dels moments més decisius de la història contemporània del continent. 

stats