Supervivents de la massacre de Hamàs: "Encara no sabem quants morts i desapareguts hi ha al nostre poble"

Moshe Rosen i la seva dona, Vivi Roitman, van resultar ferits durant l'atac de Hamàs i van estar segrestats pel grup

4 min
fdf

Jerusalem“No podíem imaginar-nos que es produiria un atac d’aquesta envergadura”, explica a l'ARA Moshe Rosen, estirat en un llit de l'Hospital Hadassah de Jerusalem. Té la mà aparatosament embenada. Uns tubs el connecten a un degotador. I es tapa el cos amb una lleugera bata d'hospital. Al llit del costat hi jeu la seva dona, Vivi Roitman, que ha perdut un dit. Ella prefereix no parlar. Estan bé i fora de perill, però encara estan commocionats pel que van viure el 7 d'octubre, quan milicians palestins van irrompre a casa seva, els van metrallar i els van segrestar. "Tot va passar en qüestió de segons", diu el Moshe, que finalment va poder fugir amb la Vivi. Són dels pocs que van poder.

Tant el Moshe com la Vivi són israelians d'origen argentí, i porten més de 50 anys al país. Viuen rodejats de camps, al quibuts de Nir Yitzhak, a menys de 4 quilòmetres de la Franja. És una comunitat petita, de menys de 700 habitants, que recorda molt aquelles primeres comunes agrícoles socialistes d'Israel. El dissabte de l'atac, la parella no tenia gaire més a fer que escollir un llibre per llegir i passar el dia a casa. Però llavors van sentir les alarmes. Un cop més, Hamàs llançava coets contra el sud d'Israel. Amb una certa calma, produïda pel costum, van anar a fer-se un termo de cafè, amb la previsió de passar el dia al refugi. I llavors els van veure. Al principi van pensar que eren soldats israelians. Els milicians passejaven uniformats i tranquils pels carrers de la localitat. Però llavors van intentar entrar a la casa. I el matrimoni va córrer a amagar-se.

Els terroristes van intentar esbotzar la porta blindada. Però la Vivi i el Moshe la mantenien tancada, pressionant amb les mans. "Iftahu el bab!", cridaven. "Obriu la porta". "Tot i que ja som grans, aconseguíem resistir. I no teníem cap intenció d'obrir-los. Així que, com que no podien obrir la porta manualment, la van metrallar. I al fer-ho vam resultar ferits", recorda el Moshe. En la confusió, els milicians van trencar el pany i els van atrapar. Eren quatre homes, i entre gestos i paraules en àrab, van donar-los a entendre el seu pla: se'ls emportaven a Gaza. Entre matolls i arbres, per evitar ser vistos des de l'aire, els jihadistes van conduir els dos ostatges fins als confins del quibuts. A la tanca hi havia un forat. I al darrere, uns quants quilòmetres de sembrats i la frontera amb Gaza.

El moment de fugir

Un primer home va creuar la bretxa. Després un altre. Tot seguit, el tercer. I en acabat els tocava a ells i al milicià que els apuntava amb la metralladora. “En aquell moment vam insistir-li, o més aviat el vam informar, que nosaltres no aniríem a Gaza. Que estàvem molt malament i que més aviat estàvem per morir-nos. Que ens en tornàvem cap a casa. Ell veia que no exageràvem: estàvem dessagnant-nos", explica el Moshe. El quart milicià va amenaçar-los. Però en un segon va dubtar: potser empènyer dos ancians quatre quilòmetres fins a Gaza era massa lent, potser estava nerviós perquè l'operació ja feia hores que durava, potser assassinar-los allà mateix a trets podia cridar l'atenció dels soldats israelians; interpreta el Moshe. En qualsevol cas, la parella van entendre que eren lliures. No s'ho van rumiar i van marxar d'allà.

Cossos d'israelians morts en un atac de milicians de Hamàs a Kfar Aza, a prop de la frontera amb la franja de Gaza.

La fugida va ser ràpida. Un veí que s'havia amagat a casa seva els va acollir. Al cap de poques hores van ser rescatats per l'exèrcit i traslladats a un hospital a Beerxeba, i d'allà a Jerusalem. Altres veïns de la seva comunitat no van tenir tanta sort.

"Sabem que a una família sencera se la van endur a Gaza. I a l'encarregat de l'autoprotecció del quibuts el van trobar mort. Era amic nostre i del nostre fill", explica el Moshe. "Encara no sabem quants morts, segrestats i desapareguts hi ha al nostre poble", afegeix. I es pregunta: “Què hauria passat si en comptes de resistir a la incursió al refugi els haguéssim obert la porta? Una possibilitat és que ens haurien segrestat i portat de seguida a Gaza. Una altra és que ens haurien massacrat”.

Una moral a prova d'atrocitats

La conversa amb aquest diari es veu interrompuda per un missatge al mòbil de la Vivi. És d'un activista palestí amb el qual tots dos col·laboren sovint. S'emocionen. "Ara pot resultar paradoxal, però justament el dia abans de l'atac, com tots els divendres, vam participar en un projecte anomenat Far per a la Coexistència amb Gaza, que compartim amb palestins a la Franja, i que es desenvolupa setmanalment a favor del diàleg i la pau", indica el Moshe, que es descriu com una persona d'esquerres i sensible a la causa palestina.

"Com diem a Israel, «un estrany mai ho entendrà»: bales de palestins ens van perforar les mans, però excel·lents metges palestins ens estan atenent aquí, a Jerusalem”, comenta. Al preguntar-li per si aquestes conviccions continuen intactes després de l'atac, el Moshe respon: "El que ha passat profunditzarà l’odi i l'hostilitat. Potser no tant per part nostra, que intentem tenir una visió més oberta, més coherent i potser menys emotiva. Però imagino que gent que va perdre més que nosaltres, éssers estimats, ho tindran més difícil".

El Moshe recorda que el que va passar dissabte no va ser una situació normal de guerra. "Aquí estem parlant d'assassinats a nens innocents. Escenes inenarrables. Fins i tot per a les persones intel·lectualment més lúcides aquest impacte emocional només farà que profunditzar la bretxa entre els dos pobles –diu–. En el meu cas particular ha incrementat la meva desconfiança i oposició a l’actual govern, perquè més enllà del fet que aquest és un govern extremista que frega el feixisme, ha comès un fracàs militar enorme. Cal la seva renúncia immediata", conclou.

stats