REPÚBLICA DEMOCRÀTICA DEL CONGO

Testimonis de supervivents de l'Ebola: "Cada cop que moria algú al centre veia passar el taüt pel meu davant"

Una parella congolesa que ha patit la malaltia explica la seva experiència

El doctor Maurice Mutsunga i Esperance Masinda amb el seu fill de quinze mesos a casa seva, a la localitat congolesa de Beni. / M. B.

Va ser el 5 de juliol. El doctor Maurice Mutsunga, de 35 anys, recorda perfectament el dia que es va infectar d’Ebola. Era a la seva consulta a la localitat congolesa de Mangina i va atendre una dona que sagnava pel nas i tenia febre, mal de cap i de panxa. “Li vaig fer la prova de la malària i va donar negatiu, de manera que vaig diagnosticar que patia de febre tifoide”, explica el doctor, que fins llavors no havia vist mai un malalt d’Ebola i no tenia ni idea dels símptomes del virus.

Set dies més tard, però, ell també va començar a trobar-se malament. “Em vaig llevar amb tremolors i mal de cap”, recorda. “L’endemà vaig començar a tenir febre”, detalla. I després ja van arribar els vòmits, la diarrea i un dolor intens a l’estómac. El van ingressar a l’Hospital de Tchomia, també a l’est de la República Democràtica del Congo, on l'agost es va declarar l'últim brot de la malaltia,  i després de fer-li infinitat de proves els metges van concloure que devia tenir una intoxicació hepàtica severa. Tenia els ronyons i el fetge seriosament afectats.

La zona vermella dels centres de tractament de l’Ebola

Va passar un autèntic calvari, assegura l’home, però després de tres setmanes de tractament va començar a recuperar-se. “Em van donar l’alta tot i que encara em feien mal el cos i el cap”, es queixa el doctor Mutsunga. I va tornar a casa amb la seva dona i el seu fill de poc més d’un any.

Al cap de dotze dies, però, la seva dona també es va començar a posar malalta. Els seus símptomes eren mal de cap i dolor a les articulacions. “No podíem entendre que a tots dos ens estigués passant el mateix”, diu el metge. Aleshores, però, ja s’havia declarat l’epidèmia d’Ebola a l’est del país, i a ella sí que li van fer la prova de la malaltia: va donar positiu.

“Vaig demanar que a mi també em fessin el test, i els metges van trobar restes del virus en el meu esperma”, explica el doctor Mutsunga, que llavors va descobrir que ell també havia patit la malaltia.

El semen és el fluid corporal on l’Ebola tarda més a desaparèixer. “Pot tardar mesos o fins i tot un any”, detalla.

Esperance Masinda, la dona del doctor Mutsunga, va ser ingressada en un centre específic de tractament de l’Ebola a la població de Beni. La dona, de 25 anys, confessa que el que més li va impactar va ser veure els metges vestits amb aquells estrambòtics uniformes de protecció per evitar tenir cap mena de contacte amb ella, com si tingués la pesta.

“Jo era dins d’una mena de cubicle aïllat de plàstic des d’on veia l’exterior”, relata. “Cada vegada que moria un pacient al centre veia passar el taüt per davant -lamenta-. Jo només esperava que m’arribés l’hora. No tenia forces ni per aixecar el cap”.

L’Esperance va estar un mes al centre de tractament de l’Ebola i, quan en va sortir, va ser ingressada dues setmanes a la secció psiquiàtrica de l’Hospital General de Beni. Tenia al·lucinacions i sentia veus. Estar tant temps aïllada l’havia fer tornar gairebé boja.

Ara la parella asseguren que han superat la malaltia completament. Tots dos treballen al centre de tractament de l’Ebola. “Jo vaig ressuscitar allà, i per això ara vull ajudar altres malalts”, diu ella.

El fet d’haver patit el virus els fa immunes, no poden tornar a contreure la malaltia. I el seu fill, Mumbere, ha estat vacunat. “Almenys ell se’n va salvar!”, celebren.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF