“Vaig pensar que el terrorista podia ser el meu fill”

Brussel·les“El meu fill es va radicalitzar en quatre mesos i va marxar a Síria el gener del 2014. El febrer del 2015 em van enviar un missatge i em van dir que havia mort. Tenia 19 anys i mig”. Aquesta és la història de Géraldine Henneghien, belga resident al barri de Molenbeek. Nascuda en una família catòlica es va convertir a l’islam fa 25 anys, després de casar-se amb un marroquí. Tot i que es va divorciar va mantenir la nova religió. Descriu el seu fill com “un noi que feia molt d’esport, volia ser fisioterapeuta esportiu”. No va poder entrar a la universitat perquè no tenia bones notes i va optar per buscar feina, però mai ho va aconseguir. Henneghien és membre de l’associació Les Parents Concernés [Els pares afectats]. L’organització va néixer el 2013 a Molenbeek, el barri on s’havien criat els joves que formaven la cèl·lula que va atemptar dimarts a Brussel·les i el 14 de novembre a París.

L’ONG reuneix una cinquantena de famílies cada setmana per fer tallers amb els pares. Però “la nostra activitat principal és a les escoles”, relata la dona, orgullosa. Mares com ella parlen amb els joves i expliquen que no hi ha res de cert en la propaganda de Daeix [acrònim àrab de l’Estat Islàmic]. Asseguren que les autoritats no van saber veure el problema i ara, lamenten, aquestes mateixes autoritats temen que potser sigui “massa tard”. S’han reunit amb ministres d’Exteriors, d’Interior i alcaldes de ciutats de tot Bèlgica, però es queixen que mai s’han trobat amb l’alcaldessa de Molenbeek, Françoise Schepmans. Mai no els ha volgut atendre, tot i que és habitual veure-la en els platós de televisió parlant del fenomen de la radicalització. Segons Henneghien, Schepmans un dia li va dir que la regidora d’Integració Social del barri “ja li explica tot el que fan”.

A Molenbeek, un dels barris amb un nivell d’atur més alt de Brussel·les, hi ha joves que intenten buscar resposta a quin ha de ser el seu rol en la societat. Molts són musulmans, d’altres no. “És en aquest ambient -explica Henneghien- que els reclutadors s’aprofiten de joves com el meu fill. Ell no estava interessat en la guerra, però un reclutador a prop de la mesquita li va començar a parlar d’ajudar el poble oprimit de Síria”, recorda. “Els expliquen que allà tindran un lloc a la societat, cosa que a Bèlgica no tenen. Per fi tindran un sentiment de pertinença, els prometen una casa, un salari. En definitiva, un futur”, conclou.

Henneghien lamenta que no va veure els signes de radicalització del seu fill. Només dues setmanes abans va alertar la policia, que no va poder fer-hi res perquè el jove era major d’edat. “Un dia em va dir que marxava a fer esport i ja no va tornar mai més”, recorda la mare entre llàgrimes. El seu fill va arribar a la localitat siriana de Deir al-Zor, i durant l’any que hi va ser parlaven cada setmana. Amb por de perdre la comunicació amb ell, sentia com el seu fill intentava captar-la, li demanava que no treballés amb altres homes, que deixés Bèlgica, “un país d’infidels”. Es declarava “orgullós” del que estava fent, que com a musulmà “ajudava altres musulmans”.

Un dia (ella creu que va aprofitar un moment que ningú el vigilava) li va demanar si l’ajudaria a pagar un bitllet per tornar a casa: “¿Em deixaries fer-ho, tot i que hagués d’anar a la presó?” Unes hores més tard va tornar a trucar per explicar-li que estava molt content. Uns mesos després Henneghien rebia un missatge fred que li anunciava la mort del seu fill. “Ha d’estar orgullosa d’ell”, li van dir. “Ara les persones que el van reclutar segueixen al barri de Molenbeek, persones normals que veig cada dia. Ells estan vius i el meu fill mort”, es lamenta. Henneghien espera un dia anar a Síria per poder tancar el dol. Ho va intentar fa un any però no va poder travessar la frontera.

La història de Géraldine Henneghien l’escolta, al seu costat, atenta, Véronique Loute. La mare del Sammy, un altre jove que va marxar l’octubre del 2012 quan encara no existia Daeix. Creu que el seu fill va anar a parar a l’organització jihadista Al Mujahidin, que va rebre entrenament militar i que encara és viu, però no hi parla des de l’agost. Quan va marxar li va dir que era a Turquia, “ajudant en una organització humanitària”. Va ser la seguretat de l’estat qui li va anunciar que era un dels 500 belgues que han marxat a lluitar a Síria. Recorda el 22 de març com “un dia negre”. “Durant 30 segons vaig pensar: ¿és el meu fill qui ha fet els atemptats?” Véronique Loute encara no ha pogut anar a la Borsa. “Seria molt dur per mi, i tinc por que la gent sàpiga qui sóc”.