La paraula prohibida: Israel està cometent un genocidi a Gaza?

LondresLa pregunta del títol sembla poc menys que retòrica. Almenys, si es tenen presents les infinites imatges i els dramàtics testimonis que, des del 7 d'octubre del 2023, arriben des de Gaza. Destrucció sense límit, bombardejos indiscriminats contra població civil amb el resultat de l'assassinat d'infants, dones, homes, gent gran, humiliació de presoners no combatents de Hamàs –també hi ha hagut escenes d'humiliació dels ostatges israelians alliberats– que es fan servir com a escuts humans, anorreament total del sistema sanitari i del sistema d'aigua, ús de la fam com a arma de guerra… Una devastació incalculable, més de 53.000 gazatins morts oficialment, amb tota probabilitat milers més. La població de la Franja trigarà dècades a recuperar-se, si és que sobreviu.

La sistemàtica repressió contra els palestins de Cisjordània i la política d'expulsió de les seves terres i d'ocupació amb nous assentaments de colons encara afegeix més retòrica a la pregunta. Què és tot plegat, si no? ¿Dret a la legítima defensa? Se'n pot dir genocidi?

La paraula té enormes connotacions. La Convenció per a la Prevenció sobre el Genocidi aprovada per l'assemblea general de l'ONU el 1948 el defineix com a "actes comesos amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós", recorda a l'ARA Henning Melber, professor de ciència política de la Universitat de Pretòria. "Des d'aleshores, el genocidi es va convertir en un crim punible segons el dret internacional", es cometi en temps de guerra o de pau. Va entrar en vigor el 1951. El concepte el va encunyar l'advocat jueu polonès Rafhael Lemkin per descriure les polítiques nazis d'assassinat sistemàtic que es van perpetrar contra els jueus europeus.

Genocidi s'associa a l'Holocaust, si bé abans dels sis milions de morts n'hi va haver d'altres. Cal recordar l'aniquilació d'un milió i mig d'armenis (1915-1918) per part del govern dels anomenats Joves Turcs. Igual que el genocidi comès per Alemanya a Namíbia a principis del segle XX (1904-1908). I després de l'Holocaust n'hi ha hagut d'altres: Ruanda, Bòsnia, Cambodja… N'hi ha més. Molts més. La història universal està plena d'infàmia.

"Això no és allò", i "allò" és l'Holocaust

Per què costa tant dir-ho en relació amb el patiment i l'extermini dels palestins? La sociòloga, escriptora i activista feminista Elana Sztokman, nascuda als Estats Units però amb tres dècades de residència a Israel, hi ha reflexionat. El 19 de maig, en el seu blog, es preguntava en veu alta sobre els arguments israelians per negar el genocidi. "Aquell [l'Holocaust] sí que ho va ser. Això no és allò", apuntava que es diuen el seus compatriotes a ells mateixos. Sztokman els contestava: "Què és el que estem fent nosaltres, els israelians, a Gaza, que fa que sembli que no es pot comparar amb l’Holocaust? Perquè el que estem fent a Gaza també és intencionat. El nostre govern ha traçat estratègies per fer-ho. Anys i anys de planificació, finançament i pressupost. I ara està executant aquests plans. Deliberadament. Fam deliberada. Pressió deliberada. Mor o marxa. Aquesta és l’estratègia. Ho diuen en veu alta. Aquests plans ni tan sols són secrets".

Hi ha qui argumenta la diferència d'escala. Sis milions contra 50.000 i escaig vides? Hi deia: "L’escala és relativa. Encara està passant. Encara no s’ha acabat. Cada gazatí és un objectiu. A més, el 92% de les llars ja han estat destruïdes. I pel que fa a les xifres, no sabrem els números finals durant molt de temps, perquè hi ha molts cossos atrapats sota la runa. Els palestins expliquen que ni tan sols poden enterrar tots els seus morts perquè no hi ha temps ni cap lloc segur on fer-ho". Cal recordar que el concepte genocidi es refereix a una intencionalitat i que el dret internacional el que preveu són mesures per prevenir que s'arribi a perpetrar.

“Els jueus no van fer res per merèixer l'Holocaust. Els de Gaza van tenir el 7 d’octubre", escriu també Elana Sztokman, una altra de les idees recurrents dels israelians. Però s'hi torna: "Els 2,2 milions de palestins són simplement persones. Com tu i com jo. El 7 d’octubre va passar per, posem-hi, uns 5.000 terroristes. Sí, terroristes terribles, monstruosos. Però aquesta no és la població de Gaza que Israel està matant de gana, bombardejant, desplaçant i assassinant. Estem atacant 2,2 milions de persones, la gran majoria de les quals no van tenir res a veure amb el 7 d’octubre".

Organitzacions de referència en drets humans i dret internacional com Amnistia Internacional o Human Rights Watch parlen obertament de genocidi. HRW posa de manifest que "les autoritats israelianes són responsables del crim contra la humanitat d’extermini i d’actes de genocidi". Amnistia assegura, al seu torn, que hi ha "prou base per concloure que Israel ha comès i continua cometent un genocidi contra els palestins a la Franja de Gaza ocupada". Totes dues entitats feien públiques les seves conclusions el desembre de l'any passat. Des d'aleshores, la situació no ha fet més que empitjorar.

L'ARA també ha parlat amb historiadors, juristes i sociòlegs. Però no tots els consultats comparteixen la idea que hi ha genocidi, almenys des del punt de vista legal. Hi ha qui ho nega amb vehemència; d'altres són cauts per raons jurídiques, encara que rotunds per qüestions morals. D'altres, no tenen dubtes.

En el primer cas destaca l'investigador del King's College de Londres Jonathan R. Beloff, adscrit al departament d'Estudis sobre la Guerra. Beloff veu en l'ús de la paraula una "nova onada d’odi contra Israel" que no té en compte que "la carta fundacional de Hamàs del 1988 demana el genocidi dels jueus, a Israel i arreu del món". I acusa "molts acadèmics occidentals postestructuralistes i marxistes" d'ignorar-ho i d'ignorar també "la mort de més de 1.200 israelians, la captura de centenars d’ostatges, la violació massiva de dones jueves" el 7 d'octubre. Aquesta qüestió ha estat molt airejada per la propaganda israeliana, però no s'ha acreditat ni un sol cas als organismes oficials israelians.

Mirar cap a una altra banda, com Albert Speer

És innegable la brutalitat d'aquell assalt terrorista. Però també ho és el que el món està veient en directe a Gaza i a Cisjordània –i ja fa 80 anys–, tot i que el govern de Benjamin Netanyahu ha vetat l'accés a periodistes estrangers independents a la Franja. El que ningú no pot dir és el que va al·legar l'arquitecte de Hitler, Albert Speer, en el judici de Nuremberg per espolsar-se la responsabilitat que va tenir tant en l'esforç de guerra, com a ministre d'Armament, i en la Solució Final, com a còmplice de la maquinària industrial i bèl·lica del Tercer Reich.

Speer explica a les seves memòries (pag. 676) que l'estiu del 1944, després que Karl Hanke, cap regional de la Baixa Silèsia, li aconsellés que no acceptés mai visitar un camp de concentració de l'Alta Silèsia, ell va fer-li cas i va preferir mirar cap a una altra banda, com fan els personatges del film La zona d'interès: "No li vaig fer cap pregunta –escriu–. Ni tampoc a Himmler, ni a Hitler, ni vaig parlar d'això amb els meus amics. No vaig fer cap investigació. No volia saber què estava passant allí. Devia tractar-se d'Auschwitz…" No mirar i no preguntar, segons un relat difícilment creïble, no l'exculpa. El mateix passa a Gaza en relació amb els israelians. Ignorar i no voler saber què hi passa tampoc serveix d'excusa. Encara que no s'hi vulgui parar atenció, és impossible no veure els milers i milers de morts.

Tamir Sorek, professor d'història del Pròxim Orient de la Universitat estatal de Pensilvània (Estats Units) comenta a aquest corresponsal un fet molt rellevant que ajuda a entendre el punt actual de la situació. "A Israel, les crides al genocidi [dels palestins] han passat de la perifèria [de la política] al corrent principal; fa trenta anys a Israel, defensar el genocidi et podia portar a la presó". Ara et porta al govern. L'exjugador de futbol del Maccabi Tel Aviv Danny Newman, comentarista d'esports de la televisió, defensava l'extermini palestí el desembre del 2023. Quinze mesos més tard, el ministre de Finances Bezalel Smotrich o el de Seguretat Nacional Itamar Ben-Gvir no se n'amaguen. Ho recordava també la sociologa Elana Sztokman.

L'atac de Hamàs i la resposta de Netanyahu no ha fet més que legitimar les visions més extremistes d'uns i altres, i allunyar la possibilitat de la pau i dels dos estats. L’any 2014, Ayelet Shaked, aleshores membre de la Knesset i posteriorment ministra de Justícia i també d'Interior, va compartir a les xarxes socials un article que deia: “El poble palestí ens ha declarat la guerra, i hem de contraatacar. I en les guerres l’enemic sol ser tot un poble, amb els seus ancians i dones, les seves ciutats i pobles, les seves propietats i infraestructures".

Mentrestant, el degà d’estudis de l'Alcorà de la Universitat Islàmica de Gaza, el doctor Subhi Al-Yaziji, va declarar en una entrevista televisiva l’any 2015: “Tots els jueus que hi ha avui a Palestina són un objectiu legítim —fins i tot les dones”. D'això, com diu Sorek, s'extreu que "l’aniquilació començava a semblar una solució raonable". L’historiador israelià de la Universitat de Texas Yoav Di-Capua ha qualificat aquest procés de “miratge genocida”.

Però, i ara, una dècada després, el que passa és o no és genocidi d'uns contra uns altres? Sorek no es pronuncia des d'un punt de vista legal. "No soc un expert en dret internacional, no puc opinar sobre això". Moralment, no en té dubtes: "El genocidi és una forma de violència amb motivació política que ataca i mata una part substancial d'una població. És una definició sociològica, no legal, però és la que trobo més útil. Basant-me en aquesta comprensió, no tinc cap dubte que l'atac contra la població de Gaza ha estat genocida. El discurs públic israelià ha legitimat i justificat cada cop més aquestes accions".

El professor Henning Melber afirma, tanmateix, que "el Tribunal Internacional de Justícia (TPI) ha donat "un motiu creïble" per investigar més a fons l'acusació de genocidi de Sud-àfrica contra Israel. Però malgrat tots els actes israelians que enumera –"negar a la població civil [de Palestina] un subministrament suficient d'aigua i aliments", o fer servir "la mort per fam com a crim de guerra", només gosa dir que "tot això suma una forma d'extinció [d'un poble] que voreja el genocidi".

Calen proves, però, quines proves?

Els juristes filen prim. De vegades. El professor de dret internacional de l'Escola de Lleis de la Universitat de Lancaster James A. Sweeney respon a una pregunta de l'ARA que "per demostrar que s'està produint un genocidi, cal provar dues coses: que s'està matant membres d'un grup protegit o que s'està infligint al grup condicions de vida per provocar-ne la destrucció total o parcial; i que l'acte es va dur a terme amb la intenció expressa de destruir el grup". D'acord amb el seu criteri, "[a Gaza] hi ha proves sòlides d'actes prohibits contra el grup nacional palestí que hi resideix". El que resulta més difícil, diu, és "és provar la intenció en absència d'una confessió o d'un conjunt de documents incriminatoris".

¿Valdrien les declaracions del ministre Smotrich de primers de maig, o d'altres, segons les quals en sis mesos Gaza estaria "totalment destruïda"? Una altra jurista, especialista també en dret internacional, la professora Kerstin Carlson, de la Universitat danesa de Roskilde, declara que el fet que hi ha un genocidi "no és una qüestió jurídica controvertida, al meu entendre", perquè la destrucció imposada als palestins ho ha estat pel "fet de ser palestins". Ergo, es vol destruir un grup, i "no hauria de ser difícil ni polèmic reconèixer el que està passant a Gaza com un genocidi".

El genocidi, el crim dels crims, amenaça l’existència sencera de pobles. La Convenció de l'ONU abans esmentada proporciona una definició legal, però "també serveix per conceptualitzar una posició moral i política sobre la necessitat d’aturar un genocidi quan s’està cometent —o si s’està cometent", rebla Carlson. De moment, però, no s'atura. I els que no hi fan res, o no fan prou o miren cap a una altra banda són còmplices.

I els que ho porten a terme són plenament conscients de què fan. Ho diu l'historiador jueu nascut a Israel i resident als Estats Units Raz Segal, especialista en l'Holocaust i professor de la Universitat de Stockton, a Nova Jersey. "Arriba un moment, en aquests llargs processos de fam, en què els perpetradors ja no poden negar que saben i entenen les conseqüències de les seves accions, [que han] creat les condicions calculades per provocar la destrucció física del grup, totalment o parcialment".

Per aquesta raó, el primer mnistre israelià Benjamin Netanyahu i l'exministre de Defensa Yoav Galant tenen una ordre d'arrest per crims de guerra emesa pel Tribunal Penal Internacional. Els candidats a engrossir la llista són molts més. Però la impunitat de què gaudeixen, de moment, és total. I es corre el risc del que postil·la el professor Henning Melber: "La defensa de l'estratègia d'extermini d'Israel ja no pot ser tolerada ni tan sols pels partidaris més propers d'Israel si no es vol perdre l'últim vel de credibilitat moral i abandonar els fonaments de tots els marcs normatius posteriors a la Segona Guerra Mundial".