Obligats a socialitzar: l'experiment suec contra la solitud de gent gran i refugiats

Helsingborg (Suècia)Qui hagi vist el documental La teoria sueca de l'amor d'Erik Gandini probablement percep Suècia com un país de gent solitària i freda. La fama que s'ha guanyat el país escandinau té alguna base, com ara que és l'estat europeu on més persones viuen soles –un 40% dels habitatges estan ocupats per una sola persona–, herència de la política d'independència individual promoguda els anys 70 d'Olof Palme. Però, què hi ha de realitat i què d'estereotip, en tot plegat? Malgrat que la sensació de solitud és subjectiva, les estadístiques suggereixen que l'aïllament social és un mal a l'alça. I, com més grans, més sols. Tot i que el problema s'estén cada cop més també als joves.

Per combatre l'aïllament i fomentar la integració social, una empresa municipal d'habitatge de Helsingborg, una petita ciutat del sud de Suècia, ha desenvolupat un experiment social que, segons destaquen els seus promotors, és únic. És un edifici residencial sense cap veí de mitjana edat: per aconseguir un pis, cal tenir o bé més de 70 anys o bé menys de 25. Entre els joves, una part són refugiats que van arribar a Suècia com a menors no acompanyats. I tots estan obligats, per contracte, a socialitzar entre si com a mínim dues hores a la setmana. "L'objectiu és trencar la solitud involuntària amb la integració de persones de diferents edats i procedències", explica Dragana Curovic, l'encarregada de desenvolupar el projecte.

L'edifici SällBo –un joc de paraules que combina els termes sällskap (companyia) i bo (viure)– és en una esplanada plena de blocs de pisos, tots força homogenis, no gaire alts i sense gens de gràcia arquitectònica; una típica zona residencial construïda durant l'anomenat programa del milió (miljonprogrammet), un programa d'habitatge públic implementat a Suècia els anys 60 i 70. Durant molts anys, aquest edifici havia estat una residència d'ancians.

El 2013, l'empresa pública Helsingborgshem el va comprar per transformar-lo en un bloc de pisos tutelats per a gent gran, però el 2015, amb l'arribada massiva de refugiats, es va convertir en un allotjament improvisat de menors no acompanyats. Helsingborg va rebre aquella tardor més de 450 joves refugiats –fins llavors n'arribaven uns 30 cada any, explica Curovic– i 98 van ser allotjats aquí durant tres anys.

400 euros de lloguer

"El 2018, abans de començar les reformes, vam fer un procés de diàleg amb els veïns de la zona, la majoria gent gran. Molts ens deien que se sentien molt aïllats. I els joves refugiats també se sentien molt sols; no estaven integrats", recorda Curovic. "Vam pensar que podríem beneficiar els dos grups. Però molta gent gran se sentia insegura, envoltada d'aquells nois. Alhora, els refugiats també se sentien insegurs i alguns, a més, arrossegaven traumes després d'anys viatjant pel món", afegeix. "I vam incorporar un tercer grup pont: joves, com els refugiats, però ben establerts a la societat sueca, com la gent gran".

Així va néixer SällBo, un habitatge social –els lloguers oscil·len entre els 415 i els 480 euros– i alhora un projecte d'integració. A l'edifici hi ha 51 apartaments: 31 per a més grans de 70 anys i la resta per a joves d'entre 18 i 25 anys (la meitat per a refugiats i l'altra meitat per als joves del "grup pont"). Però el valor afegit són les zones comunes: n'hi ha dues de grans a la planta baixa i unes altres de més petites a cada una de les quatre plantes.

La gran sala d'estar és buida quan hi arribem a les tres de la tarda, però s'omplirà al vespre, quan uns quants veïns aficionats a futbol s'ajuntaran per veure plegats, en una gran pantalla de projector, un partit de la Champions. "Quan hi ha futbol, sempre ens ajuntem cinc o sis veïns per mirar el partit junts", explica Manfred Bacharach, que aviat farà 75 anys i que diu amb honor que va ser el primer a firmar un contracte per viure aquí. "No en marxaré mai", afirma convençut.

SällBo va començar com un projecte de dos anys, però aquest gener l'empresa va decidir mantenir-lo com un habitatge ordinari, amb la qual cosa tots els llogaters ara ja tenen un contracte permanent de lloguer –a Suècia, la llei fa que sigui molt complicat trencar un contracte de lloguer.

Seleccionats un a un

La gran diferència del projecte –i que ara es manté– és que els llogaters se seleccionen individualment a través d'una entrevista personal: "Ens hem pogut saltar les cues habituals i triar qui volem que visqui aquí. La nostra estratègia no és buscar persones que s'assemblin entre si, sinó al contrari, que siguin el màxim de diferents possibles", explica Curovic. Subratlla, per exemple, que hi ha una parella homosexual, una persona de gènere neutre i veïns de diverses religions. "Hi ha una dona musulmana que, al començament, feia servir un burca; dues setmanes després, es va destapar la cara, i ara ja va amb el cap descobert. No li vam dir que no podia anar tapada, va ser un procés natural. És com una família".

Els veïns tampoc poden triar a quin apartament viuen: els diferents perfils es barregen per plantes, que també tenen diverses àrees comunes. En una d'elles, per exemple, la Maria (que té al voltant de 80 anys), fa els preparatius per a un taller de pintura a l'oli. En una altra planta, els llogaters aficionats als puzles han conquerit la sala de jocs; i a la planta de dalt, una nena petita, neta d'un dels inquilins, fa els deures en una sala d'estar que s'ha convertit en biblioteca.

Fa un parell de setmanes, una dona va tenir un atac de cor. Un dels nois joves era a fora i va sentir soroll. De seguida va venir l'ambulància. "En un altre edifici probablement hauria mort", diu en Manfred. De fet, aquesta és una de les grans pors de la gent gran que viu sola –a Suècia, un 35% dels més grans de 60 anys–. L'any passat, més de 300 persones van morir soles a casa seva i van passar com a mínim un mes mortes sense que ningú se n'adonés, segons dades de la Junta Nacional de Medicina Forense. El 2019, va causar impacte la notícia que un home havia passat més de tres anys mort al seu pis. "Quan hi ha algú que fa més temps del normal que no es veu per la casa, la gent es pregunta on és. És el centre del concepte SällBo", resumeix Curovic.