"La por no desapareix fàcilment": El lent retorn a la vida a Fukushima

Namie (Japó)A l’entrada de la prefectura de Fukushima, un senyal poc habitual dona la benvinguda als visitants: un sensor digital que indica el nivell de radiació en microsieverts per hora. La xifra que apareix, 0,105 μSv/h, és similar a la dosi de radiació que es pot rebre ingerint un plàtan cada hora. Més enllà de Tomioka, on abans de l'accident nuclear posterior al terratrèmol i tsunami de l'11 de març del 2011 hi havia camps de cultiu, ara s’estén una immensa superfície de terreny erm només interromput per alguns camps plens de panells solars i unes carreteres estranyament buides.

Tot entrant a Futaba, des de la sortida de l’autopista en direcció a Namie, es poden observar unes quantes cases que semblen habitades i uns carrers i carreteres amb uns vorals inusualment descuidats. Abans d’arribar a Namie, una parada ineludible: les ruïnes de l’escola elemental local, testimoni silent del devastador tsunami i posterior fuga nuclear. La prefectura, amb un sistema de guia multilingüe gratuït, va reobrir l’espai no només com a lloc de memòria sinó per destacar la resposta ràpida i eficient dels responsables de l'escola, que van actuar amb diligència per salvaguardar els estudiants, traslladant-los a un lloc segur abans que la mortífera onada arrasés l'escola, situada a poc més de 100 metres de la platja d’Ukedo.

A la ràdio s’informa de l’inici del desmantellament del segon dipòsit soldat de la central nuclear de Fukushima, després d'haver retirat el primer tanc d’aigua contaminada, just quan es commemora el catorzè aniversari de la catàstrofe.

Des de l'accident del 2011, s'han emmagatzemat aproximadament 1,3 milions de tones d'aigua –una barreja d'aigua subterrània, marina i de pluja– a la central, juntament amb la utilitzada per refredar els reactors. L'aigua va ser filtrada per eliminar materials radioactius, però ha seguit emmagatzemada en més de mil dipòsits. Des de la tardor del 2023, s’evacua de manera intermitent, des de la central fins a un quilòmetre de la costa, per un tub submarí. Aquesta acumulació d'aigua tractada continua sent un dels grans reptes pendents de resoldre en el procés de neteja i desmantellament de la central.

Després de l'èxode massiu

Abans de la catàstrofe, Namie era una ciutat dinàmica i turística de poc més de 20.000 habitants però que avui dia només compta amb el 15% de la població original, amb zones en què no hi viu ni una ànima. Presidida per un altre sensor de radiació, la plaça de l’estació de tren –el centre neuràlgic i formiguer humà de tot barri i ciutat japonesa– resta pràcticament desert. Només ha passat un tren, amb un únic passatger que hi ha pujat, però ningú no n’ha baixat. Una llarga estona després ens trobem l’Aya Nasukawa, mestressa de casa i mare de dos fills, que explica a l’ARA que va néixer en aquesta ciutat però que en va marxar amb la seva família després de l’accident nuclear. Recentment, ha decidit tornar, ara amb el seu marit i els dos fills petits, per intentar començar de nou en un entorn encara marcat per l’èxode massiu.

“Quan vam decidir tornar fa poc més d’un any, els nostres amics ens van dir que estàvem bojos... però és on vaig créixer, on tinc els meus records, i vull que els meus fills tinguin un lloc en el qual sentir-se arrelats”, confessa. Reconeix que el que va fer decantar la balança va ser una bona oferta de feina que va rebre el seu marit, tot i que l’element més important per a ella és el sentimental. “Sí, hi ha gent que no tornarà mai, però també n’hi ha molta que vol lluitar perquè aquest poble torni a tenir vida”.

Inaugurat fa poc més de quatre anys, el mercat de Michi no Eki, a pocs passos de l’estació de tren, sembla que és el centre de la vida social de Namie, amb botigues, supermercat i un petit restaurant. Les varietats locals de peixos dels pescadors locals són les més destacades al supermercat. Hiroshi Tanaka, pescador jubilat de 74 anys, assegura que el peix és el més segur del Japó pels estrictes controls que ha de passar. “És una llàstima perquè els controls són molt estrictes i segurament el nostre peix és més segur que el d'altres llocs... Però la por no desapareix fàcilment”, es lamenta pel fet que a altres indrets del Japó el seu peix és rebutjat automàticament.

Tanaka explica a l'ARA que havia viscut tota la seva vida lligat al mar, però quan el tsunami va arrasar casa seva va haver de marxar. Fa tres anys, ja vidu, va decidir tornar al lloc on va néixer: “Jo no vaig voler comprar-me una nova barca però alguns companys han intentat tornar a pescar, tot i que ara hi ha quotes molt estrictes”. Kenji Saito, un altre client que compra peix, és un jove enginyer toquiota que forma part d’un equip encarregat de la descontaminació de sòls a la zona des de fa cinc anys. “A casa mengem peix regularment i no hi ha hagut cap problema, al contrari: és deliciós”, explica.

Aquest jove enginyer, que encara no ha fet els trenta, reconeix que té records difusos del dia del desastre perquè era adolescent i no tenia una connexió amb la zona, però va venir amb la voluntat de contribuir a la recuperació. “La feina no és fàcil i encara queda molt per fer, però cada vegada que veig un nou comerç obrint o una casa renovada, sento que val la pena”. A més, Saito creu que la gent de fora sovint pensa que aquí tot està abandonat “però la realitat és que hi ha moltes persones vivint aquí i treballant cada dia perquè aquest lloc torni a ser totalment habitable”.