Cinc coses que probablement no saps sobre Qatar

El petit emirat s'ha fet un lloc al món amb poder tou a cop de petrodòlar

4 min
Al centre de Doha, el monument a la perla, de l’estil kitsch tan propi del Golf, recorda la principal activitat econòmica abans del descobriment dels enormes jaciments de gas.

BarcelonaQatar és un país minúscul (té una extensió d’11.512 km2, menys de la meitat de la superfície de Catalunya), però té ni més ni menys que la tercera bossa de gas del planeta i és el primer productor mundial de gas liquat. Per això els seus pocs ciutadans són dels més rics del món: la renda per càpita és de 67.470 dòlars (força més que a Alemanya). I és que el mannà del gas es reparteix només entre els 330.000 qatarians que viuen a l'emirat. Representen el 10% de la població: la resta són treballadors migrants, la majoria dels quals viuen en condicions penoses. En poques dècades el petit emirat s’ha fet un lloc al món a cop de petrodòlar.

1.
La força del 'soft-power'

Incapaç de competir militarment amb els dos gegants regionals, l’Aràbia Saudita i l’Iran, Qatar ha buscat una altra estratègia

Plató d'Al Jazira

Els fons d’inversió de l'emirat (la Qatar Investment Authority) té un patrimoni de 450.000 milions de dòlars, amb presència en sectors estratègics d’Europa com bancs, elèctriques, aeroports i grans magatzems, i controlen un dels clubs de futbol més poderosos, el París Saint-Germain. Qatar té una influència global gràcies a la cadena de televisió Al-Jazira, la de més audiència al món àrab, i manté una trama de multinacionals i empreses d’abast planetari. Tampoc no s’ha d’oblidar que Qatar Airways vola a 150 destinacions internacionals i que l’aeroport de Doha és un hub clau a la zona.

2.
Pluralitat d'aliances

Per garantir la seva supervivència, l’emirat ha format aliances amb potències internacionals

El president francès, Emmanuel Macron, i el seu homòleg dels Emirats Àrabs Units, Mohammed bin Zayed Al Nahyan

La Constitució de Qatar deixa clar que no s’involucrarà en conflictes armats a l’exterior. Per defensar-se dels seus rivals l'emirat s'ha aliat amb grans potències, però mai no ha posat els ous en un sol cistell: acull bases militars dels Estats Units i Turquia, però això no li impedeix mantenir bones relacions diplomàtiques amb l’Iran, Rússia o la Xina, mentre ven gas a l’Índia i el Regne Unit. Aquestes aliances van ser claus quan el 2017 els seus veïns van sotmetre Qatar a un embargament per terra, mar i aire durant tres anys. 

3.
El paper de l'esport

El Mundial consolida Qatar com una potència regional

Vista general de l'estadi Al Thumama a Doha, Qatar

És en aquesta lògica de poder tou que Qatar s’ha dedicat a organitzar esdeveniments esportius d’abast internacional, una estratègia que culmina amb el Mundial de futbol que comença el 20 de novembre. “El Mundial consagra Qatar com una gran potència regional, un país que, malgrat les seves dimensions, volia jugar a la Champions”, explica a l’ARA Ignacio Álvarez-Ossorio, catedràtic d’estudis àrabs i islàmics de la Complutense de Madrid, que tot just acaba de publicar Qatar, la perla del Golfo (Península).

4.
Tradició i modernitat

L'emirat discrimina les dones i el col·lectiu LGTBIQ+

Alguns dels espectaculars gratacels que caracteritzen Doha, la capital de Qatar, que ara pateix el bloqueig dels altres països del Golf.

Fa només 70 anys les principals activitats econòmiques de l’emirat eren la pesca de la perla i el comerç. El descobriment de les reserves de gas i petroli ho va canviar tot: es va produir una modernització accelerada que amenaçava d'esborrar-ne la identitat. “Les autoritats s’esforcen per mantenir la tradició a tot preu: els museus que recorden el passat humil de l’emirat, les curses de camells, la falconeria, intentant que la gent no oblidi els seus orígens”, afegeix el catedràtic. Aquí hi entra també la religió: Qatar és, juntament amb l’Aràbia Saudita, l’únic país del món islàmic on impera el wahhabisme, tot i que Álvarez-Ossorio matisa que “el wahhabisme qatarià és més obert que el saudita: les dones no compten per a res i s’aplica la xaria per regular les herències o la custòdia dels fills, però poden conduir, tenen autonomia per treballar, són majoria a les universitats i la meitat dels treballadors a les empreses públiques, per molt que continuï sent una societat molt conservadora”. A Qatar també hi ha esglésies cristianes i mesquites xiïtes, no hi ha càstigs corporals ni s’aplica la pena capital des de fa dues dècades. Amb tot, partits i sindicats estan prohibits per llei i la dinastia Al-Thani no té contrapoder i la societat continua funcionant per lligams tribals. L'homosexualitat és un delicte segons el Codi Penal qatarià, que pot ser castigat amb fins a set anys de presó i la llei permet la detenció preventiva sense càrrecs de fins a sis mesos "si existeixen raons ben fonamentades per pensar que l'acusat ha comès un crim [com] violar la moralitat pública". Les autoritats qatarianes censuren les informacions que facin referència a col·lectius no heteronormatius.

5.
Un país de rics i pobres

L'infern dels migrants d'origen asiàtic, però no dels occidentals

Treballadors de la construcció en les obres del mundial de Qatar

La concessió del Mundial a Qatar el 2010 va propiciar una febre constructora d’infraestructures que ha multiplicat l’arribada de treballadors estrangers. Pateixen tota mena d’abusos pel sistema de la kafala, vigent també als països veïns, que lliga el treballador a l’empresari. Com recorda l’arabista, “els treballadors migrants d’origen asiàtic a la construcció o els serveis són ciutadans no de segona sinó de tercera, i viuen en bombolles aïllades sota una discriminació evident. Amb els seus ingents recursos l’estat és benèvol cap a la població autòctona, amb qui ha creat un contracte social particular”. Milers de treballadors migrants han mort en les obres relacionades amb el Mundial per les condicions extremes a què se'ls ha forçat a treballar. Amnistia Internacional admet que Doha ha fet millores en els últims cinc anys pel que fa a les condicions laborals dels estrangers, però alerta que "milers de treballadors continuen patint impagament i endarreriment de salaris, negació dels dies de descans, condicions insegures i accés limitat a la justícia" i que "la mort de milers de treballadors continua sense investigar-se".

stats