Lukaixenko, última provocació

Que hagi estat la secretària de Comunicació de la presidència de Bielorússia qui hagi explicat, desacomplexadament, que va ser el president Aleksandr Lukaixenko qui va donar “personalment” l’ordre que un caça desviés l’avió de Ryanair a Minsk, ajuda a tenir una idea de la magnitud i la intencionalitat de l’incident. Un cop d’efecte de Lukaixenko per demostrar que és ell qui continua manant nou mesos després de les multitudinàries manifestacions de protesta pels clars indicis de manipulació i frau de les eleccions presidencials del 9 d’agost del 2020. Dies en què mai tanta gent –i tantes dones— havia sortit al carrer contra la dictadura a la qual s’havia enfrontat també una candidata jove: Svetlana Tikhanóvskaia, ara exiliada a Vílnius, on precisament es dirigia el vol de Ryanair que duia a bord el periodista Roman Protassévitx, un dels dirigents opositors més detestats pel règim.

Amb aquest acte de violació de les normes internacionals de navegació aèria, Lukaixenko, amb total fatxenderia, està dient a l’oposició, a la Unió Europea –i fins i tot a Putin– que té corda per a estona. Tot volent reafirmar la fortalesa d’un règim al qual, amb tot, li han començat a sortir esquerdes. I Lukaixenko ho sap. Després de detenir, empresonar i apallissar dissidents i candidats electorals durant 26 anys de mandat, Lukaixenko no ha paït del tot que les generacions més joves sortissin al carrer l’estiu passat, atapeïnt el centre de Minsk com mai havia passat i que, a més, s’hagi creat un nucli opositor a l’exili en territori de Lituània, un estat de la Unió Europea.

Segons els últims estudis sociològics arribats a Brussel·les, la realitat bielorussa assenyala que una economia controlada per l’estat en un 80% compta encara amb el suport del 43% de la societat, però que un 33% hi està decididament en contra. Es tracta de poc més d’una tercera part de la població que correspon a les generacions més joves i les classes mitjanes urbanes. El 43% disposat a suportar i aguantar Lukaixenko no para de minvar.

A l'ombra del KGB

¿Quin suport té, doncs, ara com ara Lukaixenko a més d’aquest 43% farcit de por, resignació i indiferència? No seria gens agosarat dir que el dictador bielorús compta, com sempre –i ara més que mai– amb els aparells de l’estat, especialment amb la policia política: el KGB. Bielorússia és l'únic estat postsoviètic que ha conservat les mítiques sigles, de la mateixa manera que el 1994, en arribar al poder, Lukaixenko va restablir la bandera de la Bielorússia soviètica i l’ús prioritari del rus a l’escola i a la vida pública. El KGB és una icona per a Lukaixenko, fins al punt que és a qui li va encarregar desviar a Minsk l’avió de Ryanair tot just entrés a l’espai aeri bielorús, i així poder detenir l’odiat Protassévitx camí de Vílnius.

I sembla que Lukaixenko ja només pot confiar en el KGB: no se sap quina jugada li podria fer Putin si travessa massa línies vermelles sense consultar-li, com en els temps que, temerós que l’enverinessin, només menjava les viandes que li portaven els seus fidels kagebistes que després ell mateix cuinava en un fogó de gas. Lukaixenko sap que el que viu podria ser el començament del començament del final. Però, al capdavall, el final.