Internacional 02/06/2021

Una piscina al cel, suspesa entre dos edificis i dos mons

L'espectacularitat d'una nova 'sky pool' transparent a 35 metres d'alçada amaga un apartheid social en un nou barri de Londres

5 min
Sky Pool d'Embassy Gardens a Londres

LondresPortes per a rics, portes per a pobres. Els pobres s'ho miren –no hi tenen dret ni pagant– i els rics en gaudeixen. Com de costum. La veritat de la nova i espectacular sky pool del sud-oest de Londres, a Embassy Gardens, a trenta metres del també espectacular i a prova de bomba edifici de l'ambaixada dels Estats Units, i a 35 metres d'alçada, i que uneix els 14 que separen els dos blocs de deu plantes que li serveixen de pilars, amaga una realitat social prou desagradable. I, salvant les distàncies, gairebé tan descarnada com la que patia, a nivell personal, el protagonista del conte El nedador, de John Cheever.

En aquella història de la Califòrnia rica i opulenta dels anys seixanta, publicada el 1964 a The New Yorker, un home nedava de piscina en piscina de les cases dels que havien sigut els seus veïns, tot mansions espectaculars amb gespa ben cuidada i gandules que cridaven a jeure-hi a fer la migdiada. Fins que arribava a casa seva i la descobria abandonada, amb la piscina buida i plena de fulles mortes, res a veure amb l'esplendor que havia vist i nedat en una cursa contra la seva pròpia dissort.

L'home ho havia perdut tot –disculpes per l'espòiler– i només li quedava aquella pulsió física d'un temps en què un matrimoni aparentment feliç, i una vida sense privacions materials, semblava a recer de qualsevol contratemps. Gran error.

Sol i vertigen

El primer cap de setmana de sol i temperatures altes a Londres –per sobre de 25 graus– ha posat al descobert les imatges aèries difoses per diferents cadenes de televisió de l'esmentada sky pool, potser la primera o una de les primeres del món amb les característiques abans esmentades, d'un material acrílic, ultraresistent i gens pesant.

Aquest cronista té encara més vertigen que James Stewart a Vertigen i dubto molt que, en cas que pogués, nedés en el que fa pensar –vist des de terra i en dies de cel net i llum radiant com els tres últims a la capital britànica– en una obra de la pintora i il·lustradora nord-americana T.S.Harris, per no dir del gran mestre Edward Hopper.

Tampoc hi poden nedar, encara que no tinguin vertigen, una part dels residents –aquells que viuen en els pisos socials de la promoció– dels dos edificis que fan de base, torres del que és un nou barri de Londres, batejat com a Nine Elms, al districte de Wandsworth, i sorgit sobre les restes d'una arqueologia industrial i d'antics dipòsits logístics, i també d'un bosc d'oms, a tocar del riu Tàmesi, a la banda sud, fronterer a l'antiga central tèrmica de Battersea –la de la coberta del famós disc de Pink Floid Animals–. Una icona del Londres de smog permanent que ara també està en procés de reconversió: residències de superluxe i mega centres comercials de pròxima inauguració, quan la pandèmia sigui només un malson dels països i de les classes menys afavorides.

Un aspecte general de la piscina suspesa d'Embassy Gardens, al sud-oest de Londres.

Nine Elms i tot el desenvolupament urbanístic de la zona és un dels exemples més flagrants de la bombolla especulativa que ha viscut i encara viu Londres pel que fa a l'habitatge. Com ha denunciat en reiterades ocasions el regidor laborista del districte, Aydin Dikerdem, la promoció de la zona i les regles que es van seguir per implicar-hi els constructors privats –en el cas dels edificis de la sky pool, la companyia irlandesa Ballymore– van tenir lloc durant el segon mandat de Boris Johnson, actual primer ministre del Regne Unit, com a alcalde de Londres.

Quan el 2012, Johnson va llançar els plans de regeneració de les aproximadament 230 hectàrees de la zona, els va descriure com "la història transformadora més gran de la ciutat més gran del món, peça final del trencaclosques" del centre de Londres.

Així, al llarg del riu han sorgit torres de pisos de luxe, un bosc de formigó, vidre emmirallat, panells de plàstic de colors i falsos maons. La piscina transparent, des de la qual es té una magnífica vista de l'skyline de la ciutat i del massís edifici de l'ambaixada dels Estats Units, és la cirereta del pastís.

Inicialment, la zona havia de tenir entre el 33 i el 44 per cent d'habitatge social. Però la reforma de les lleis feta per la majoria conservadora del districte va aconseguir reduir-ne la proporció al 15 per cent. "Aquesta antiga zona industrial al cor de Londres va ser una oportunitat increïble per a una ciutat que s’enfrontava a una greu crisi d’habitatge. Tot i així, des dels seus inicis, els polítics conservadors han prioritzat el guany privat dels desenvolupadors sobre el bé públic", ha denunciat Aydin Dikerdem.

Un quart de la propietat

El districte va utilitzar uns diners (308 milions d'euros) que haurien permès mantenir la ràtio d'habitatge social per destinar-los a millores en la línia de metro Northern, que arriba al barri. Aquesta mateixa inversió, però, s'hauria pogut obtenir dels fons del govern per a les xarxes de transport de la capital. Si es desviava o es destinava la quantitat assenyalada a un ús també social no es podia interposar cap recurs. El resultat ha sigut l'esmentada caiguda de la proporció de l'habitatge social i la maximització de beneficis dels constructors.

Òbviament, com ha denunciat el regidor Dikerdem, "es tracta d’un enorme subsidi dels contribuents per millorar els preus de les cases en una urbanització de luxe amb una infraestructura –la sky pool– que els residents de Wandsworth no tenen en propietat". I el que és més sorprenent és que ni tan sols hi poden accedir els residents que han comprat els pisos del 15% de residència social: uns apartaments de dues habitacions al preu gens menyspreable de 928.000 euros.

Vista aèria de la 'sky pool' d'Embassy Gardens.

Aquesta compra, però, és un model mixt. L'inquilí adquireix una part del pis –en aquest cas el 25%–, en paga la hipoteca, i sobre les altres tres quartes parts de l'apartament tributa un lloguer. Per deixar ben clar que hi ha un apartheid social en els dos blocs –i en altres, amb accessos a gimnasos restringits només per als més benestants– que fan de base a la sky pool, els dos edificis tenen dues entrades: la dels rics –com a mínim han pagat també per la propietat íntegra d'un apartament de dues habitacions els 1,2 milions d'euros que se'ls demanen– i la dels altres.

Com s'ha dit abans, ni pagant tenen dret a banyar-se en la piscina del cel. L'apartheid econòmic sempre ha existit arreu. Però potser al Londres del segle XXI, sobre una promoció d'habitatges que en bona mesura havien de ser públics, fa encara més vertigen. Nedar de torre a torre no és fer-ho entre dos mons, entre el passat i el present del protagonista del conte de John Cheever. Nedar de torre a torre és, en aquest cas, constatar que sempre hi ha un Up & Down.

stats