L'Afganistan, el Vietnam i els límits del poder nord-americà
La caiguda de Kabul no és la caiguda de Saigon, però els historiadors nord-americans hi veuen paral·lelismes i lliçons
Nova York"Saigon". Fins i tot els que no van viure la ignominiosa sortida dels Estats Units de Vietnam el 1975 poden evocar la imatge: un helicòpter sobre un edifici d’apartaments, carregat d’evacuats, un monument fotogràfic a la derrota del país que va obrir un tortuós debat polític i cultural als Estats Units. Aquella escena ja es compara amb les imatges d’afganesos desesperats que corrien dilluns al costat d’un avió a l’aeroport internacional Hamid Karzai, a Kabul. Alguns es van aferrar a l'avió i van morir un cop es va haver enlairat. Igual que amb les fotografies de Saigon, és difícil no veure-ho com un retrat del fracàs nord-americà. La comparació també planteja una pregunta: ¿la debacle de dues dècades de la presència nord-americana a l’Afganistan tindrà el mateix efecte de llarga durada que va tenir el Vietnam sobre la política i la cultura dels Estats Units?
Jefferson Cowie, historiador de la Universitat Vanderbilt i autor de Stayin' alive: The 1970s and the last days of the working class, explica que una de les conseqüències de la Guerra del Vietnam va ser el reconeixement dels límits del poder nord-americà, un tema que va travessar la política i la cultura del país als anys setanta. "Hi va haver un debat sobre límits de tota mena als Estats Units: la política exterior, l'energia, el creixement i la nostra posició al món", diu Cowie. Aquest debat va tenir les seves pròpies conseqüències polítiques, i va donar lloc, a finals de la dècada, a una renovada creença en el poder americà impulsada pel Partit Republicà. "El debat nacional va acabar amb Ronald Reagan declarant «Som una nació massa gran per limitar-nos a petits somnis»", explica Cowie.
L'historiador deixa oberta la pregunta de si els Estats Units viuran un gir a la dreta similar en els anys vinents, tot i que no és difícil imaginar-se un Ron DeSantis (governador republicà de Florida) o un Josh Hawley (senador republicà de Missouri) fent una campanya presidencial amb la promesa de restablir novament la grandesa nord-americana. Mary L. Dudziak, professora de dret a la Universitat Emory i autora de Temps de guerra: una idea, la seva història, les seves conseqüències, està d'acord que qualsevol intent de judici col·lectiu seria efímer i que, a llarg termini, els Estats Units es podrien refrenar encara menys en la seva afirmació de poder.
El que es podria haver convertit en un debat matisat sobre com limitar els poders del president per entrar en guerra, va afegir, ja s'ha curtcircuitat pel frenesí de decidir "qui ha perdut l'Afganistan". "En el nostre entorn polític tòxic –diu Dudziak– és probable que els republicans utilitzin aquest moment per soscavar el president Biden, i el partidisme pot deixar fora una anàlisi més profunda de la política de guerra nord-americana, que ara és molt necessària i que també ho era després de la Guerra del Vietnam".
Què passa amb les implicacions culturals més àmplies? Philip Jenkins, estudiós d'història religiosa a la Universitat de Baylor, veu una semblança entre llavors i ara en la confluència de les teories conspiranoiques antiestablishment i el sobtat desastre polític del govern nord-americà a l'Afganistan. "Les teories de la conspiració antigovernamental havien florit des de finals dels anys seixanta i havien assolit cims sorprenents a mitjans-finals dels setanta amb totes les teories de l'assassinat" de JFK, diu. El que va fer el Vietnam, afegeix, "va ser agafar aquestes idees i transformar-les definitivament en antigovernamentals i antiliberals".
L'ensorrament de la fe en les institucions públiques dels anys setanta no va consistir només en el Vietnam: el Watergate, les crisis mediambientals i l’escepticisme general de la generació boomer als Estats Units van ser factors que hi van contribuir. Però el Vietnam encara va anar més enllà, no només perquè va tocar tanta gent, sinó també perquè va posar en relleu el fracàs del govern nord-americà en fer allò que suposadament feia millor que ningú: guanyar guerres.
Avui, però, els nord-americans estan més insensibilitzats, fet que Jenkins creu que podria suavitzar l’impacte de la derrota. "El Vietnam va ser diferent, en part perquè va ser una derrota nova per als Estats Units, no una cosa a què la gent estigués acostumada aleshores", va dir. "Els observadors nord-americans aquesta vegada gairebé estaven esperant que passés alguna cosa així". Per descomptat, l’administració de Biden espera que el professor Jenkins tingui raó, almenys en un sentit estricte. "Òbviament, això no és Saigon", va dir el secretari d'Estat, Antony Blinken, fa uns dies. Diversos historiadors hi coincideixen. "Veure afganesos intentant sortir del país amb les tropes dels Estats Units que marxen a la nit evidentment recorda els que intentaven escapar-se de la caiguda de Saigon –admet Cowie–, però no és igual: el Vietnam va estructurar-ho tot, des de la política fins a la dissidència, la cultura popular, les eleccions, etc. En canvi, pocs nord-americans sabien o els importava el que passava a l'Afganistan o, tampoc, a l'Iraq".
Per a Amanda C. Demmer, de Virginia Tech, aquesta invisibilitat prové de dos factors. El primer és obvi: els Estats Units van combatre la Guerra del Vietnam amb milions de reclutes, però la guerra a l’Afganistan l'han lluitat voluntaris i eren molts menys. Això vol dir no només que menys civils coneixen algú directament afectat pels combats, sinó també que la guerra de l'Afganistan tenia un valor moral molt diferent: ningú no estava obligat a lluitar-hi. El segon factor és la uniformitat dels mitjans de comunicació als anys seixanta, que feia la Guerra del Vietnam omnipresent, mentre que ara qui volia informar-se del que passava a l'Afganistan ho havia de buscar i ho feia en mitjans afins. Però això no vol dir que l’espectacle d’una retirada fallida no hagi de deixar una cicatriu.
Copyright The New York Times
