M’han assenyalat per sempre més: “No ets dels nostres”, m’han dit

LondresHa estat mai condemnat al Regne Unit per cap delicte?” “¿Ha fet servir mai un altre nom?” “¿Ha tingut mai cap altra nacionalitat que l’actual?” “¿Assegura que tot el que ha declarat, fins allà on vostè pot acreditar, és cert?”

Són algunes de les preguntes que he hagut de respondre aquest matí quan he decidit, a primera hora, omplir la petició virtual per demanar l’anomenat “estatus d’establert”, una condició que, si se’m concedeix, em permetrà quedar-me en aquest país, sí és que així ho desitjo, fins al dia del judici final un cop el malson del Brexit sigui una realitat.

Ahir era el primer dia que els 3,3 milions de comunitaris que residim al Regne Unit ho podíem demanar de forma generalitzada, i no vaig voler trigar gaire a resoldre un afer tan rellevant. Hores després, com explicaré al final, em va quedar cara de ximple. Per córrer massa.

Des de feia 90 dies, alguns grups especials de ciutadans de la UE -professors universitaris, personal de l’administració i professionals del Sistema Nacional de Salut, entre d’altres- ja podien demanar aquest estatus especial. Les seves peticions -sobre el nombre de les quals no hi ha cap dada- es consideraven part de les proves pilot del programa post-Brexit sota el qual els comunitaris quedarem registrats com a estrangers.

¿Estrangers en terra estranya? Després de dinou anys, Londres ja no és per a aquest cronista una terra estranya. Soc un barceloní de Londres i un londinenc de Barcelona. Identitats compartides, signe dels temps. Però, d’entrada, per tenir permís per continuar a casa meva, a la casa en què visc des de fa 18 anys i cinc mesos -de fet, per no haver de renunciar a una part de la meva identitat- he hagut de pagar 65 lliures (73 euros). I he pensat: “¿No n’hi ha prou amb els altres impostos?, ¿no hem pagat ja prou per la factura del Brexit, que, a sobre, hem d’abonar despeses d’administració per continuar a casa nostra?”

Tot i la incomoditat que m’ha causat, haig d’admetre que el procés de sol·licitud -a diferència del que hi havia fins fa mig any i al qual es va enfrontar molta gent després del referèndum per por del que podria passar- és ràpid. L’he fet a través de l’aplicació de mòbil Eu Exit: Id Document Chec. Aquesta aplicació només funciona per a Android, cosa que atempta contra els usuaris d’iPhone, que han patit una evident discriminació. Una més?

He escanejat el passaport biomètric amb el mòbil -si no, hauria hagut de seguir la burocràcia habitual i l’hauria d’haver enviat per correu a alguna fosca oficina del ministeri de l’Interior-; gràcies a la tecnologia NFC ( near field communication ) he permès que en fessin una comprovació telemàtica situant el mòbil en contacte amb l’esmentat document; m’he escanejat la cara amb la càmera del Galaxy 8 i també m’he fet una foto -m’havia afaitat abans, just in case - amb el mateix aparell.

En uns vint minuts he arribat al final del camí, previ enviament, això sí, i també a través de l’aplicació, de les fotos i d’uns quants documents que demostren sens dubte que resideixo en aquest país fa quasi dues dècades. No hauria de tenir cap problema, doncs, per obtenir la gràcia dels funcionaris de Sa Majestat. Però mai se sap, esclar.

Malgrat la senzillesa i la immediatesa del procediment, per primer cop he sentit una sensació pròxima a l’assenyalament: ets estranger, no ets pas com nosaltres, no ets dels nostres, i només et deixarem quedar si no tens cap cadàver a l’armari. I encara ho hem de comprovar...

Però les condicions poden canviar, com canvien els governs, i aquests les seves polítiques, sovint en funció d’interessos electorals.

I la cara de ximplet de què parlava? A primera hora de la tarda, hores després d’haver pagat les 65 lliures, la premier va anunciar en una compareixença als Comuns que la taxa per demanar la condició d’establert quedava anul·lada. Immediatament va afegir que a aquells que ja l’haguéssim satisfet se’ns retornaria. No ho dubto. Però em queixo de la improvisació, de l’arbitrarietat, present i futura, i de la sensació d’haver estat assenyalat per sempre més.