EUROPA
Internacional 27/09/2018

‘Fet a Itàlia’, l’explotació laboral de les marques de luxe

Abrics d’alta costura que valen més de 800 euros són fabricats per dones que cobren menys de 5 euros l’hora

E. PATON i M. LAZAZZERA
4 min
Alguns articles de la prestigiosa marca italiana Louis Vuitton. Aquesta empresa s’ha negat a fer declaracions sobre la suposada explotació laboral.

Santeramo in Colle (itàlia)En un apartament al segon pis d’un casa al poble de Santeramo in Colle, al sud d’Itàlia, una dona de mitjana edat treballa àrduament sobre la taula de la cuina, asseguda en una cadira negra encoixinada. Cus amb cura un sofisticat abric de llana que es vendrà per entre 800 i 2.000 euros quan arribi a les botigues com a part de la col·lecció tardor-hivern de Maxmara, una de les marques d’alta costura italiana. Tanmateix, la dona, que va demanar mantenir l’anonimat per por de perdre la feina, només cobra un euro per metre de roba cosit. Està contractada per una fàbrica local que també fa roba per altres marques molt conegudes de la indústria de la confecció de luxe, com Louis Vuitton. Segons ella, el màxim que ha guanyat són 24 euros per haver cosit un abric sencer.

La feina a casa -feta a la llar o en petits tallers en lloc d’una fàbrica-és una peça fonamental de la cadena de subministrament de la moda ràpida, molt comuna en països com l’Índia, Bangladesh, el Vietnam o la Xina, on hi ha milions de persones que treballen a casa i mal pagades, sobretot dones. Però les mateixes condicions es donen també a Itàlia, malgrat que la roba feta a Itàlia és símbol d’una elaboració sofisticada.

Els honoraris

Aquestes dones italianes que treballen a la llar reben sous similars als d’empleats explotats. A Itàlia no hi ha un salari mínim nacional, però els sindicats consideren que uns honoraris apropiats serien entre 5 i 7 euros l’hora. Però les dones que treballen a casa guanyen molt menys, fins i tot brodadores i responsables d’acabats artesanals.

“Sé que no em paguen el que mereixo, però aquí a Pulla els sous són molt baixos i m’encanta el que faig”, explica conformista una altra cosidora en un taller habilitat a l’àtic del seu apartament. “Ho he fet tota la vida i no podria dedicar-me a una altra cosa. Totes ho acceptem”, admet la cosidora, envoltada de rotllos de roba i cintes mètriques.

Els fonaments centenaris dels productes fets a Itàlia van trontollar els últims anys a causa del pes de la burocràcia, l’augment dels costos i l’atur. Pocs sectors depenen tant de la distinció manufacturera del país com el comerç de luxe, durant molt temps un eix del creixement econòmic d’Itàlia. És responsable del 5% del PIB del país i el sector va ocupar 500.000 persones directament o indirectament el 2017, segons dades de la Universitat de Bocconi i d’Altagamma, un organisme del comerç de luxe italià. S’espera que aquest sector creixi entre un 6% i un 8% -entre 276.000 i 281.000 milions d’euros- aquest any, impulsat en part pel prestigi de l’etiqueta fet a Itàlia.

És difícil saber quants treballadors precaris alimenten el sector. L’Institut Nacional Italià d’Estadística ha detectat 7.216 persones que treballen a casa -3.647 pertanyen al sector de la confecció i tenen contractes regulars-, però no hi ha dades de les que ho fan de manera irregular. El New York Times ha recollit proves de gairebé una seixantena de dones en aquesta situació només a la regió de Pulla. Tania Toffanin, autora de Fabbriche invisibili (Fàbrica invisible), un llibre sobre la història del treball a casa a Itàlia, calcula que en l’actualitat hi ha entre 2.000 i 4.000 treballadores irregulars cosint a casa. “Com més avall anem en la cadena de subministrament, més gran és l’abús”, assegura Deborah Lucchetti, d’Abiti Puliti, la branca italiana de Clean Clothes Campaign, un grup d’activistes que lluita contra l’explotació laboral.

Molts gerents de fàbriques a Pulla van destacar que segueixen les regles sindicals, tracten els treballadors justament i els paguen un sou amb el qual poden viure. Van afegir que gairebé totes les marques de luxe -com Gucci o Louis Vuitton- envien membres del seu personal perquè revisi les condicions de treball i els estàndards de qualitat.

La corporació propietària de Louis Vuitton, però, s’ha negat a fer declaracions al New York Times. Per la seva banda, fonts de Maxmara han afirmat que l’empresa no té constància que els seus proveïdors donin feina a treballadores a casa, però precisament aquesta setmana la companyia va iniciar una investigació sobre aquest tema.

Segons Lucchetti, el fet que moltes marques de luxe italianes subcontractin la major part de la fabricació, en lloc d’usar les seves pròpies factories, ha creat un statu quo en què l’explotació es propaga fàcilment. Moltes marques contracten un proveïdor local en una regió, que llavors negocia els contractes amb les fàbriques de la zona en el seu nom. “Això fa molt difícil que hi hagi prou transparència o rendició de comptes. Sabem que la feina es fa a casa, però està tan amagada que hi pot haver marques que no tinguin ni idea que treballadors irregulars fan la feina fora de les fàbriques contractades. Algunes marques, però, ho haurien de sospitar i aleshores en serien còmplices”, opina Lucchetti.

“Sabem que hi ha cosidores que treballen sense contracte a casa a Pulla”, admet Pietro Fiorella, representant de la Confederació General Italiana del Treball, el sindicat nacional més gran del país. “Però cap s’atreveix a denunciar les seves condicions laborals”, afegeix. Moltes d’aquestes dones estan retirades i necessiten un ingrés complementari, o una feina a temps parcial per tenir cura de la família. Per a les cosidores de Santeramo in Colle, una reforma laboral de qualsevol tipus sembla molt llunyana. I sobretot no volen quedar-se sense feina. Això sí que seria un desatre.

stats