Per què Espanya és un soci vital per a l’OTAN?

BarcelonaTres anys després de la històrica cimera de l’OTAN a Madrid –amb sopar al Museu del Prado inclòs–, la despesa militar d’Espanya es manté per sota del 2% del PIB acordat el 2014 i reiterat com a objectiu durant tota la legislatura de Sánchez. Però, tot i les crítiques dels socis a la despesa militar, especialment des del retorn de Trump a la Casa Blanca, el compromís del govern espanyol amb l’Aliança Atlàntica s’ha anat incrementant els darrers anys i la geografia fa de l'Estat un soci necessari per a l'OTAN.

“Espanya és un proveïdor de seguretat per a l’OTAN i no un consumidor”, afirma Domènec Ruiz, investigador sènior i representant del Cidob a Brussel·les. La seva cooperació en missions a l'estranger supera les seves necessitats de seguretat, i aquest balanç positiu explica que sigui “un soci fiable, i un dels països més actius en missions de l’OTAN”, diu Ruiz.

Aquesta relació d'interès mutu està marcada, sobretot, per la geografia. “Espanya és una plataforma logística per a les operacions a l’Àfrica, el Mediterrani oriental i l’Orient Mitjà”, continua Ruiz. L'interès dels Estats Units per aquest pas a la intersecció entre dos continents es remunta a fa més de setanta anys, quan van signar el Pacte de Madrid de 1953, que trencava l’aïllament de la dictadura a canvi de l’ús de la base naval de Rota, a la porta atlàntica de l’estret de Gibraltar –un enclavament estratègic–. L’acord ha requerit renovacions periòdiques, actualment sota el paraigua de l’OTAN, però l’interès dels Estats Units per mantenir la base no va disminuir ni tan sols en el moment àlgid de les tensions amb el Marroc el 2020, quan el rei Mohammed VI va oferir a Trump que traslladessin Rota al seu país.

Lluny de tancar la base i acceptar la proposta en un clima d’acostament entre els EUA i el Marroc pel reconeixement del Sàhara Occidental, Rota ha continuat la seva tasca en el marc de l’OTAN. El govern espanyol en prepara l’ampliació amb un pressupost de 300 milions d’euros durant els pròxims vuit anys, i des del 2010 l’Aliança hi ha desenvolupat també un escut antimíssils amb destructors AEGIS estatunidencs.

Però hi ha més punts d'interès en territori espanyol. La base aèria d’ús compartit de Morón –en què participa la força aèria dels Estats Units, també des del 1953– ha proporcionat una col·laboració material que dona cobertura a operacions clau de l’exèrcit estatunidenc. La més recent fa menys d’una setmana, quan va acollir avions cisterna estatunidencs que van participar en els atacs contra infraestructures nuclears a l’Iran.

“L’OTAN és una eina liderada pels Estats Units per tenir una presència militar a l’Atlàntic Nord, i la localització d’Espanya, al sud de l’Atlàntic Nord, és essencial per als EUA”, explica Jordi Calvo, coordinador i investigador del Centre Delàs. Una participació que, segons Calvo, "ofereix fins i tot massa des del punt de vista de seguretat per a la ciutadania", atesa la "volatilitat dels Estats Units de Trump".

Algunes bases de l’OTAN tenen menys protagonisme, però mantenen una operativa constant. El centre d'operacions aèries combinades de Torrejón acull la policia aèria de l’OTAN i s’encarrega de controlar l’espai aeri del sud d’Europa, i la caserna terrestre d'alta disponibilitat de Bétera (Camp de Túria) està dissenyada per a un desplegament ràpid en cas d’atac.

Flanc sud: amenaces del futur?

En els últims anys, l’OTAN també ha començat a mirar amb atenció el sud del Mediterrani. “El Sahel és un focus d'inestabilitat, amb cops d'estat en diversos països i un paper negatiu de Rússia, amb el successor del grup Wagner, Africa Corps, finançat pel Kremlin”, explica Domènec Ruiz. 

L’Aliança sembla que comença a fer passos ferms en aquesta direcció. A l'última cimera de l’OTAN a Washington, l’any passat, l’Aliança va aprovar l’anomenat Pla d'Acció del Veïnat Sud, que premia l’accelerador configurant una estratègia pròpia en una regió oblidada fins llavors. Encara no s’han produït decisions, però s’especula que l’Aliança podria desplegar tropes en missions d'entrenament. Segons explica Ruiz, això posiciona encara més Espanya com a soci necessari, ateses les "molt bones relacions amb països africans i àrabs que no tenen altres estats membres".

Per a Jordi Calvo, de fet, la urgència que posa el govern espanyol sobre la taula per invertir en el flanc sud està "condicionada per la qüestió de Ceuta i Melilla", exclosos del Tractat de l’Atlàntic Nord, però també pels "interessos històrics de França" a la regió. Per a Ruiz, la penetració russa al Sahel demostra que l'amenaça "no està limitada al flanc est d'Europa".

Més enllà del flanc sud, de la presència de bases estatunidenques i de la geografia, Espanya és el vuitè exportador d'armes a escala mundial, però també un gran importador de material i tecnologia estatunidencs. Una capa més en la relació de dependència mútua entre l'Aliança Atlàntica i l'Estat, que ara ha trontollat arran de la negativa de Pedro Sánchez a sucumbir a les demandes de Donald Trump per incrementar la despesa militar fins al 5% de tots els aliats.