Dietari íntim d'un comandant ucraïnès: “M'estic convertint en un cínic"

BarcelonaPrimer d’agost del 2022. Per fi plou al Donbàs, embogit de guerra. “Avui hem begut i hem recordat els que ja no hi són. I, esclar, són sentiments nous quan ja tens algun company a qui recordar. Amics propers. Així són les coses. Avui plou. Finalment”.

Un any després, el 3 de setembre del 2023, les trinxeres ucraïneses desprenen eufòria, mort enemiga i rock. “Avui és un bon dia. Tres vehicles d’orcs russos han estat calcinats. Ho estem fent. Rutina, vida quotidiana, rock'n'roll. Puta Rússia i totes les seves idees”.

Però les guerres consumeixen: “Una vegada vaig llegir que la guerra són hores interminables d’avorriment interrompudes per moments de terror absolut. I jo ara ja no sento res. En absolut. És com si alguna cosa m’hagués devorat per dins”. 10 de novembre del 2024.

El comandant Baloo lluita per defensar Ucraïna des de l’inici de la invasió russa. El comandant Baloo dirigeix unitats de drons que disparen a matar contra qualsevol presència russa. El comandant Baloo va decidir donar-me accés al seu dietari de guerra, un document íntim que escriu des que el van mobilitzar. Vint-i-una persones més el poden llegir: familiars, amics propers i la seva psicòloga. És un dietari del segle XXI: l’escriu en línia, a través d’un canal privat de Telegram. Sembla un dietari del segle XX: el que hi escriu ho han escrit abans soldats de la Primera i de la Segona Guerra Mundial. La humanitat en bucle.

—Baloo, per què escrius un dietari?

—Per no haver d’informar una per una totes les persones que es preocupen per mi. És la manera més efectiva que sàpiguen que estic viu.

—Però hi fas reflexions profundes.

—Amb el temps m’he anat obrint més. Escric el que veig i el que sento.

—Expliques tota la veritat?

—No, tota no. Hi ha coses que crec que no explicaré mai.

—Per què?

—Perquè no cal que se sàpiga tot, i tampoc ho vull explicar tot.

El comandant Baloo ha donat permís a l’ARA per reproduir fragments del seu dietari. Només ha posat dues condicions: no compartir informació militar compromesa i no detallar el nom de les seves unitats. Tampoc utilitzarem el seu nom real. Només el de guerra: Baloo, per l'os d'El llibre de la selva. Els seus companys d’armes diuen que s’hi assembla. A El llibre de la selva, l’os Baloo és un animal simpàtic, savi, que ensenya les lleis de la selva a Mowgli i a la resta de llops de la manada.

—Has ensenyat les lleis de la guerra als teus soldats?

—Bé, per ensenyar coses sobre la guerra i les seves lleis cal entendre la guerra. I, al capdavall, nosaltres som civils que hem acabat aquí. Jo simplement he intentat transmetre els meus principis: donar, ajudar i concentrar-se en ser eficaços.

Vaig conèixer el comandant Baloo el 4 de gener del 2024 a Pokrovsk, ciutat ucraïnesa plena de guerra. Vam prendre un espresso en un centre comercial que ja no existeix: les bombes russes el van destruir mesos després. Vam menjar frànkfurts en un restaurant de carretera que tampoc no existeix: els propietaris van fugir per l’avanç de les tropes russes. Aquells dies un altre soldat ucraïnès em va dir una frase premonitòria: “La guerra és acostumar-se a parlar en passat”. Aquest soldat tampoc no existeix: la metralla russa el va perforar mesos després.

La guerra és una muntanya russa

4 de gener del 2024. Avui m’ha entrevistat un diari català. Quan l’article estigui llest, el compartiré per aquí. I el llegirem. 

Ho va escriure al dietari la nit que ens vam conèixer. Llavors li vaig preguntar què seria per a ell guanyar la guerra: “Per a mi guanyar la guerra és que els 150 homes que estan sota les meves ordres tornin a casa sans i estalvis. La resta no ho puc controlar”.

Aquesta setmana li he fet la mateixa pregunta per WhatsApp.

—Baloo, què seria per a tu guanyar la guerra?

—Crec que ja no tinc una resposta clara a aquesta pregunta. Ja no sé què vol dir guanyar. Em conformo, suposo, amb el fet que Rússia ens deixi en pau.

—Hi ha hagut baixes entre els teus homes?

—Esclar. A cada mort, penso en els seus fills. Sempre regalem alguna cosa a la família del difunt, perquè els fills recordin que el seu pare era una persona respectada.

—Te’n sents responsable?

—La part més difícil és reunir un grup de soldats i enviar-los al front. I tu, mentrestant, et quedes a la rereguarda esperant que tot surti bé.

Al llarg del dietari, que comença el maig del 2022 i que es continua escrivint ara mateix, es pot veure com la moral del comandant va variant. Al principi es percep un Baloo emocionat, fins i tot il·lusionat, per participar en la guerra i defensar el seu país. A mesura que avança el temps, vana apareixent els dubtes, els renecs i les crítiques. De vegades torna a regnar l’optimisme. Després torna la foscor. “La guerra és com una muntanya russa. Quan les coses surten bé, ens animem. Quan surten malament, tot costa més”. Aquesta frase també la va dir el comandant Baloo durant l’entrevista del gener del 2024. La muntanya, esclar, havia de ser russa.

19 de maig del 2024. Ja no em queden emocions. Suposo que és una reacció defensiva del meu cos. Només tinc una cosa segura: m’estic convertint en un cínic, en una persona dura. En fi. Una abraçada a tots. Seguim alçats.

7 de juliol del 2024. Avui m’he despertat en una trinxera. Per primer cop en l’últim mes i mig em sento genial. Estic acompanyat de veritables guerrers, no com la porqueria russa. Sortides de sol, gats i postes de sol seran els teus companys fidels perquè no et tornis boig. Mantinguem la calma, tot està sota control.

10 de novembre del 2024. He decidit dedicar-me tot aquest caos a mi mateix. He baixat un parell de quilos, he començat a llegir més. He anat al camp de tir, he disparat amb el nou fusell; m’ha agradat molt. A la carretera, a la tarda, un noi feia autoestop; s’havia quedat sense benzina. L’he portat a una gasolinera; com a mínim he fet alguna cosa bona. Abans no m’hauria permès fer això. Les oques i els ànecs ja estan emigrant, l’hivern comença a imposar-se a poc a poc. La tardor aquí és preciosa. Però tot és trist, per descomptat.

El comandant Baloo és de Dnipró, la tercera ciutat d’Ucraïna. Allà hi vivia amb la seva dona i la seva filla. En aquella vida tenia una empresa de màrqueting. A la facultat on va estudiar, ningú no el va preparar mai per disparar contra vehicles carregats d’homes amb uniforme rus. Ell i la seva família parlaven i parlen en rus. El dietari està escrit en rus. La regió de Dnipró és de majoria russòfona. 

—La guerra t’ha canviat?

—Ara soc menys empàtic. Gairebé res m’afecta ni em commou. Abans em preocupava per les persones, per les seves històries. Ara m'és igual. Tot m’és igual.

—Per què vas afegir la teva psicòloga al dietari?

—Jo feia teràpia abans de la guerra. Quan em van mobilitzar, ella em preguntava com estava i li vaig proposar que s'unís al canal. 

—Ara fas teràpia?

—No, i em sap greu. Tot i que de vegades penso que estic en un moment en què vull entendre les coses pel meu compte.

—Amb què t’ajudava la psicòloga?

—A trobar un propòsit a la vida.

—La guerra t’ha ajudat a trobar-lo?

—Una mica, sí: vull tenir un jardí i cuidar-lo, vull beure vi, i vull veure com creix la meva filla.

La família està present al llarg del dietari. Especialment la seva dona, la Kristina, i la seva filla. Dedica una entrada a recordar el cop que la Kristina el va visitar a Pokrovsk. Adjunta una selfie de tots dos. “La meva estimada Kristina. Recordo que va arribar a Pokrovsk amb una actitud decidida, dient “no m’importa si és perillós”. Aquesta foto és del 12 de juliol, quan el front de Donetsk ja s’estava ensorrant”. Les visites del comandant Baloo a casa són limitades. Amb sort, un cop cada sis mesos.

Els animals també són una constant en aquestes pàgines. Històricament, s’ha documentat com l’estima pels animals s’accentua entre els soldats que fan la guerra. Potser és la manca d'amor o potser és la necessitat d’eixamplar la vida per obviar la mort. Les tropes ucraïneses sovint comparteixen imatges amb gossos i, sobretot, amb gats a les seves xarxes socials. Els gats compleixen una funció bàsica en qualsevol trinxera: espantar els ratolins. Els ratolins es mengen el menjar dels soldats. El comandant Baloo té una especial devoció pel menjar.

22 de març del 2022. Avui hem esclafat dos tancs russos. I després ens hem fet uns ous ferrats i ens els hem menjat. Seguim.

18 d’agost del 2024. Estan evacuant Pokrovsk [per l’avanç de les tropes russes]. Demà tanquen els grans supermercats i la gent està buidant totes les prestatgeries, com abans de Cap d’Any. Quan hi he anat jo, només quedava un pastís a la vitrina. Podríem dir, doncs, que m’he emportat l’últim tros de civilització.

'I wish you a Merry Christmas'

—El 2024, em vas dir que no podràs perdonar mai els russos. Continues pensant-ho?

—No tinc cap motiu per perdonar-los. S’alegren quan els míssils cauen a sobre d’infants a Ucraïna. Només desitjo que tinguin una guerra civil sanguinària al seu país. S’ho mereixen. Els agrada la guerra, el patiment… doncs tant de bo el seu Déu escolti les oracions, ja que, definitivament, Déu està del seu costat.

—Estàs cansat de la guerra?

—Més aviat estic cansat de no poder viure la vida que vull. 

—Aquesta guerra s'acabarà algun dia?

—Esclar que s'acabarà. I si la rereguarda del país aguanta, fins i tot pot acabar amb una victòria.

L’odi a Rússia traspua al llarg de tot el dietari. Deixa constància dels èxits militars en què es produeixen números considerables de baixes a les tropes enemigues. 

22 de març del 2025. Ahir vam aconseguir una marca important. Estem eliminant una quantitat de russos per setmana sorprenent. No puc assimilar les xifres. I, mentrestant, sona la cançó que va compondre el meu amic Stas, que va morir fa dues setmanes en un tiroteig. Aquest és l’intercanvi per la seva mort. I n’hi haurà molts més.

26 de gener del 2025. Ens han enviat els resultats de la nostra brigada. En xifres, bàsicament, estem eliminant un batalló rus per setmana. I amb la meva humil contribució [adjunta una emoticona d’una cara amb cors als ulls].

El 2023 va desitjar un bon Nadal amb un vídeo de mort. A les imatges s’hi veia un dels seus drons atacant un tanc rus que patrullava pels camps nevats del Donbàs ucraïnès. Adjuntava un missatge, en anglès: I wish you a Merry Christmas.

Uns dies després, el 19 de febrer del 2024 el comandant Baloo va escriure al seu dietari una frase gairebé tan universal com el "Merry Christmas". Es pot aplicar a qualsevol ésser viu del planeta, però escrita per un soldat en guerra agafa una altra dimensió: “Segueixo viu, però és temporal”. 

—Penses en la teva mort?

—Només quan vaig als funerals dels companys. Em pregunto com serà el meu, qui vindrà. Però després em dic: "¿Què importa ara això? Jo només m’he de preocupar de solucionar el futur de la meva família perquè, si algun dia em toca, ningú pugui dir: «Vaja, ha mort i ens ha deixat un munt de problemes»".

—Has estat a punt de morir?

—Dos cops. Un, per un atac de morter. L’altre, per un dron rus. Crec que no oblidaré mai el soroll del dron perseguint-me per aquell camp. Els dos cops vaig pensar el mateix: "Quina manera més estúpida d’acabar la vida".

El comandant Baloo diu que aquests dies plou sovint al Donbàs, embogit de guerra. El comandant Baloo diu que compartirà aquest reportatge al seu dietari digital, embogit de guerra.