El Jubileu d'Elisabet II

Els 'royals' celebren 70 anys de la reina del món

Elisabet II transmet "confiança i il·lusió pel futur" en el seu missatge d'agraïment pel Jubileu de Platí

4 min
01. La reina Elisabet II, acompanyada d’una part de la família, veient des de la balconada del Palau de Buckingham la desfilada aèria. 02. Carles d’Anglaterra, a l’esquerra, i el seu fill, Guillem, desfilant ahir a The Mall. 03. Festa de celebració del Jubileu al Castell de Hillsborough, a Irlanda del Nord.

LondresFinalment, ahir a les 12.24, hora local, la reina Elisabet II va aparèixer a la balconada de casa seva, el Palau de Buckingham, al costat del seu cosí, el príncep Eduard, duc de Kent. Imatge per a la història, pels 70 anys de regnat, pel Jubileu de Platí que difícilment es repetirà i, sobretot, imatge per a la televisió de tot el món, perquè la distància entre la monarca i les primeres grades amb la presència dels milers de devots seus només era apta per a ulls amb prismàtics militars.

Va desaparèixer una estoneta i instants abans de la una del migdia hi va tornar, ara sí, acompanyada de la família, extensa però menys. Perquè ni el príncep Enric ni Meghan Markle hi eren -ja no treballen per a la firma-, ni encara menys el tercer fill baró, Andreu, acusat d’abusos a menors, que ha hagut de pagar una fortuna -la mare, uns 14 milions de lliures- per no arribar a judici als Estats Units. Oportunament, a més, Andreu s’ha infectat de covid i la resta dels dies del Jubileu i de les celebracions ja no incomodarà ningú amb la seva presència.

La monarca, Carles, Guillem i la resta del clan van veure la desfilada aèria, inclosos el Lancaster i els Spitfire de la Segona Guerra Mundial, i amb ells centenars de milers de persones que miraven cap al cel del centre de Londres, escampades per Picadilly, The Mall, l’avinguda entre el palau i Trafalgar Square, Sant James Park o Green Park.

Avui la reina havia d’assistir a la missa d’acció de gràcies pel regnat, un acte més de les celebracions, però ahir a última hora el Palau de Buckingham va anunciar que no ho faria a causa d’“un malestar”. Però no per això va deixar d’anar a l’encesa de beacons, una mena de torxes, ahir al vespre a Windsor. 

Venedors de la Union Jack a Green Park.

1952, dia rúfol

La jornada d’ahir va ser esplèndida: sol i temperatura agradable, tot el contrari del que va passar fa 69 anys, el dia de la coronació, quan Londres presentava un aspecte rúfol. Elisabet II tenia llavors 25 anys, ara 96, i ja era mare de dos fills: Carles, l’hereu, i Anna. Havia ascendit al tron el 6 de febrer del 1952, a la mort de Jordi VI. I ja són més de set dècades.

El Regne Unit, o almenys els devots de la monarca -que són molts, i que encara semblen molts més gràcies als mitjans de comunicació i les xarxes socials-, viuen des de dimecres al vespre els actes del Jubileu, que arrenquen quatre dies de festa per a una bona part de la població amb l’excusa d’una fita excepcional, perquè aquest és el primer Jubileu de Platí en la història de la Corona. 

El regnat de Victòria, la reina més longeva abans d’Elisabet II, es va quedar en seixanta-quatre anys i set mesos, del 1837 al 1901.

Ja a quarts de set del matí, al metro de Londres es podia veure gent amb alguns dels molts uniformes adequats per a les celebracions, com la samarreta blanca amb el logo dels actes. L’altre gran símbol, esclar, és la Union Jack, la bandera britànica, que la gent feia onejar, es posava com a barret, com a mocador, com a accessori dels cabells o, fins i tot, com a jaqueta o vestit. Raymond Morgan en venia a la sortida de l’estació de Green Park, lloc estratègic en el camí cap a The Mall, per dues o tres lliures, segons la mida. “Tot just començo, espero que el dia vagi bé”, em deia mentre me’n venia una, perquè si no, no parlava, només etzibava la seva cantarella: “Dues lliures la petita, tres la més gran”. 

El descens des d’un dels barris del nord-est de Londres fins a l’epicentre del terratrèmol elisabetià també em va permetre comprovar que no és or tot el que lluu, perquè hi ha gent que ahir treballava com cada dia, i en feines molt dures. Imatges que es barrejaven amb les de gent tocada i posada, jove, gran i molt gran, molts nens arrossegats pels pares. I aquesta, la connexió amb els pares, és una explicació que em donaven totes les persones grans amb qui parlava. Perquè hi ha una línia de continuïtat: els pares ja van viure la coronació del 1953, arrossegats pels seus, i després de tots aquests anys tornar-hi per al Jubileu de Platí és una forma de connexió amb aquella data.

Una 'elisabetfan' llegeix un diari mentre acampa prop del palau de Buckingham.

Missatge d’esperança

Elisabet II ho va voler assenyalar també en el seu missatge de dimecres al vespre, en què va destacar que en aquesta ocasió “es crearan molts records feliços” i que esperava que “els pròxims dies siguin una oportunitat per reflexionar sobre tot el que s’ha aconseguit durant els darrers 70 anys, mentre mirem el futur amb confiança i il·lusió”. En el seu cas, malgrat que els joves reis s’havien quedat sense imperi, el Regne Unit ja no era la potència hegemònica global i el país continuava amb el racionament de la postguerra, el que va venir després va ser molt millor que el que havia passat. Per tant, el seu regnat es pot llegir com una llarga ombra de confiança en el futur. 

Set dècades després, el Jubileu arriba enmig d’una crisi econòmica profunda, quan de nou hi ha guerra a Europa i el futur, incert per definició, ho és més que mai o tant com sempre. Ni tan sols consola que la festa d’avui sigui el retrobament postpandèmic. Perquè dilluns està prevista una vaga del metro que pot posar Londres de cap per avall. Però ahir, almenys a The Mall, això no tenia cap importància. 

La reina i el príncep Eduard, duc de Kent, al balcó del palau de Buckingham

D’alguna manera, el Jubileu de Platí és un homenatge pels anys de servei d’Elisabet II al país, però, al mateix temps, l’adeu a un món que desapareixerà amb ella. La monarquia britànica continuarà amb Carles, les anecdòtiques crides a la república que algun grup ha aprofitat per fer aquests dies no tindran èxit, però tot plegat serà molt diferent. “Setanta anys de regnat no els tornarem a veure”, em deia Sam Parker Bowles, director de la galeria Fine Art Commissions Ltd., al 19 de Ryder St., a St. James, que malgrat la festa tenia l’establiment obert, a prop de The Mall. “Però Carles serà un bon rei”, va reblar.

stats