Un altre cop Trump vs. Biden: per què no hi ha alternativa?

El candidat republicà sembla imbatible per la força de la seva base electoral, però Biden almenys ja el va derrotar un cop

4 min
Il·lustració

BarcelonaLa victòria aclaparadora de Donald Trump a Iowa aplana el camí cap a unes eleccions presidencials als Estats Units, el 5 de novembre, que seran un déjà-vu del 2020: Donald Trump contra Joe Biden. O més aviat un second round que podria donar a Trump l'oportunitat de rescabalar-se d'aquella derrota.

Però el fet que les úniques opcions que semblen viables a hores d'ara siguin el president més vell de la història –que cada cop mostra més els signes de l'edat– o un contrincant –també vell i també blanc– que té més causes penals pendents que cap altre candidat de la història del país, fa sorgir la gran pregunta: ¿és que cap dels dos grans partits nord-americans no té més candidats que puguin energitzar les bases i guanyar unes eleccions? Més encara, ¿hi ha un buit de lideratges en els dos partits?

"Sí, però només perquè els dos vells líders s'hi aferren i no deixen que cap de nou emergeixi", respon a l'ARA Paul Starr, professor de sociologia i afers públics a la Universitat de Princeton.

Al Partit Republicà, "culte a la personalitat"

El Partit Republicà està segrestat per Donald Trump. Molts dels seus postulats s'allunyen del conservadorisme tradicional del Grand Old Party (GOP), però tot i així la part de l'establishment republicà més anti-Trump no ha aconseguit un candidat que li pugui fer ombra. Més aviat, els seus postulats estan arrossegant tot el partit "i és difícil veure com el centredreta es pot recuperar", diu l'analista. "Trump té un control sobre els republicans com no l'ha tingut cap altre candidat: s'ha convertit en un culte a la personalitat. Com més indignant és el seu comportament, més l'adoren els seus seguidors. No confien en ningú més", explica Starr. "S'ha convertit en un instrument de venjança per a tots aquells que creuen que els immigrants, les minories, les persones LGBTQ i altres estan arruïnant el país", afegeix.

Segons un estudi del Carnegie Endowment for International Peace, la clau de la victòria de Trump el 2016 i alhora una de les causes de la gran polarització política al país és "un grup de votants blancs" que tradicionalment oscil·laven d'un partit a l'altre i que, per aquesta alternança, "es classificaven erròniament com a centristes o moderats". Són votants "que estan a favor d'una redistribució econòmica en el seu favor, però alhora presenten més hostilitat racial" i "defensen una ciutadania blanca, cristiana i nascuda als EUA", escriu Rachel Kleinfeld, autora de l'estudi. Aquests votants, que des del 2016 s'han integrat en el Partit Republicà, són "menys favorables a la democràcia i més partidaris d'un líder fort que no ha de ser molestat pel Congrés o per eleccions", afegeix. "Són els votants MAGA" (Make America great again), diu Kleinfeld per correu electrònic, i explica que "no són només blancs de classe treballadora, sinó una barreja de classes socials".

Sembla clar que qualsevol candidat que vulgui fer el relleu, o substituir, a Trump haurà d'apel·lar també a aquesta base de votants que es va fent gran a mesura que s'eixampla la polarització, instigada per alguns canals de televisió i ràdio, a més de les xarxes socials.

Una enquesta del 2022 ja deia que prop de la meitat dels republicans estan d'acord amb l'anomenada teoria de la gran substitució, una teoria conspiratòria racista molt pregonada per l'expresentador de la Fox Tucker Carlson. És per això que Ron DeSantis, que defensa uns postulats populistes i demagogs propers als de Trump, és un dels pocs que sembla tenir opcions. DeSantis seria el candidat dels que encara adoren Trump però creuen que s'ha desgastat políticament, mentre que Nikki Haley seria la candidata anti-Trump, que defensa un conservadorisme més tradicional. Però cap dels dos desperta passions. ¿Hi ha manca de relleu generacional al Partit Republicà? "Trump volia que la seva filla Ivanka fos la seva candidata a la vicepresidència l'any 2016. Potser ho aconsegueix el 2024. Així que aquest seria un relleu generacional directe", respon Starr.

Al Partit Demòcrata no volen arriscar

Però què passa també en el Partit Demòcrata? Joe Biden va guanyar les primàries del 2020 com el candidat del consens, que podia unir les dues ànimes del partit, la més progressista de Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez, i la més moderada i tradicional de Nancy Pelosi o Joe Manchin, entre d'altres. Però quatre anys després, la majoria dels demòcrates –i la major part del país– consideren que és massa gran per continuar sent president. I, tot i així, les dues tímides candidatures que han sortit per desafiar-lo a les primàries estan abocades al fracàs. No hi ha cap moviment per fer fora Biden dins del partit, en part perquè "ha satisfet els diferents sectors del partit força bé", diu Starr. Però el motiu principal és un altre.

La història ha demostrat el perill que representa que un president que va a la reelecció s'enfronti a unes primàries disputades. El 1980 Ted Kennedy va desafiar el president Jimmy Carter per la nominació demòcrata i, tot i que no va tenir èxit, va deixar Carter tocat per a la reelecció, que va perdre enfront de Ronald Reagan. El 1976 Reagan va desafiar la candidatura del president republicà Gerald Ford i aquest va perdre la reelecció davant de Carter. Biden no ha volgut tampoc retirar-se voluntàriament, perquè almenys ell ja va aconseguir derrotar Trump una vegada. "Els presidents en exercici tenen avantatges de cara a la reelecció. Els demòcrates no volen renunciar a aquests avantatges per una alternativa no provada", admet el professor de Princeton.

Quan Biden marxi, a la banqueta demòcrata hi ha possibles relleus, malgrat que les diferents ànimes del partit persisteixen. Una opció pot ser la governadora de Michigan, Gretchen Whitmer, o l'excandidat i actual secretari d'estat de Transport, Pete Buttigieg. La congressista Ocasio-Cortez és una de les noves estrelles del partit amb més carisma, però representa el sector més progressista, que encara no és pas majoritari dins del partit (i menys al país). "Però també fa més de jugadora d'equip del que molts creuen, i pot ser una candidata viable en algun moment del futur", apunta l'analista.

De moment, però, qualsevol relleu haurà d'esperar quatre anys més. Tal com conclou Starr: "Els Estats Units estan encallats ara mateix, i estan encallats en un lloc molt perillós".

stats