Cesàries sense anestèsia: així és parir a l'infern de Gaza

BarcelonaLa vida s’obre pas, fins i tot en les circumstàncies més terribles. També a Gaza. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que hi ha 50.000 dones embarassades a la Franja sense alimentació adequada, sense aigua per mantenir la higiene, sense un lloc segur on descansar i, en la majoria dels casos, sense seguiment mèdic. “Un dia, quan vam arribar a l’hospital, ens vam trobar una dona plorant desconsolada –explica a l’ARA Ruth Conde, una infermera pediàtrica gallega de Metges Sense Fronteres (MSF) que acaba de tornar de Gaza–. S’havia posat de part i havia anat a l’hospital, però encara no havia dilatat prou. Com que totes les sales de part estaven plenes, va tornar al camp de desplaçats. Es va fer de nit i ja no va poder tornar a l'hospital. Va parir un nen mort en una latrina", relata.

El sistema sanitari de Gaza ha col·lapsat i els pocs hospitals que continuen drets s’han convertit també en un lloc de refugi per a molts civils que s’han quedat sense casa. “Les mares viuen en una situació d’estrès constant, en molts casos s’han hagut de desplaçar dues o tres vegades i són en llocs sense condicions higièniques bàsiques i amb un dèficit nutricional que posa en perill la seva salut i la dels nadons”, detalla la infermera. També explica que “les famílies prioritzen les dones embarassades a l’hora de repartir-se el menjar, però si són mares que ja tenen fills, elles prefereixen donar el menjar a les criatures”. Es veuen obligades a escollir entre els fills que ja han nascut i el que porten al ventre. Més d’un terç de les embarassades pateixen anèmia i la meitat infeccions genitourinàries.

Embarassada de sis mesos, Rana Abu Hameida, de 33 anys, és una de les pacients de l’Hospital Emiratià. Vivia a Beit Lahia, al nord de la Franja, però va haver de fugir de casa a causa de la incursió terrestre israeliana. Ara sobreviu en una tenda de campanya. MSF ha recollit el seu testimoni: “No vaig aconseguir transport ni que m’atenguessin a cap centre mèdic. Costa trobar un lloc on facin els controls d’embaràs i costa organitzar-se la vida per fer un seguiment si t’has de passar el dia buscant menjar i aigua”, lamenta.

Precisament, Conde ha treballat cinc setmanes a l’Hospital Emiratià, que atén embarassades i parteres a la regió de Rafah, on la població ha passat de 300.000 habitants a 1,5 milions d'habitants amb el desplaçament forçat pels bombardejos israelians. Abans feien 15 parts diaris. Ara setanta. I això que només atenen els parts crítics. Ho fan amb recursos mínims, perquè Israel ha bloquejat també l’entrada de subministraments mèdics. "S'han de fer cesàries amb lidocaïna, l'anestèsic dels dentistes", descriu la infermera. Al nord de Gaza, on no pot treballar cap organització mèdica internacional, la situació és encara més desesperada: s'hi fan cesàries sense anestèsia.

Altes una hora després de parir

A causa de la manca d’espai i de llits disponibles, les dones han de marxar de l’hospital amb les criatures una hora després d’un part vaginal o quatre o cinc hores després d’una cesària. Als camps de desplaçats on s'allotgen, el risc d’infeccions és molt elevat i a les nits no hi ha transport sanitari. “Alguns nadons marxen sense roba, només embolicats amb una manta. La gent creu que a Gaza no hi fa fred, però hi havia 10 graus i plovia. Una mare acabada de parir i un nadó necessiten un lloc net, calent i tranquil, però això actualment no existeix a Gaza”, lamenta la infermera.

Um Raed, una dona que va parir a mitjans de desembre a Jabalia, al nord de Gaza, relata la seva experiència a l'ARA a través de WhatsApp: "Els bombardejos se sentien molt a prop i no vam poder sortir del refugi, era impossible concentrar-me en les contraccions. No tenia ni roba per al nano: les altres desplaçades me'n van portar". També diu que el nadó, malgrat que té poques setmanes de vida, tremola quan sent el soroll dels avions de guerra que sobrevolen la zona: "No haurien d'aprendre a reconèixer el perill tan aviat". Quan li preguntem què desitja per al seu nen respon amb una sola paraula: "Vacunes". El refugi on sobreviuen està ple de gent malalta.

La infermera gallega no amaga la seva admiració pels seus col·legues palestins. “La gent em diu que soc valenta per haver anat a Gaza. I és clar que hem passat por. Però nosaltres hem triat anar-hi, mentre que el personal mèdic local no ha tingut opció. La majoria estan desplaçats i, igual que els seus pacients, viuen en una tenda, han de fer cua per aconseguir menjar o gas per cuinar i tampoc tenen un lloc segur per a ells ni per a la seva família. Amb tot, cada dia van a treballar i atenen molts pacients. No he vist caure ningú". Conde assegura que entre els professionals “ningú tira la tovallola, però la realitat és que sense ajuda humanitària suficient i entre els bombardejos que afecten també els hospitals, l’assistència sanitària que es pot oferir a Gaza és una gota a l’oceà: hi ha d'haver un alto el foc ja. Amb tot, tornar a la normalitat costarà molt de temps”.