Benvinguts al nou World Trade Center

Nova YorkUnes samarretes i una pila de texans coberts de cendra a l'aparador d'una botiga de roba situada a prop les desaparegudes Torres Bessones és una de les imatges que tinc més clavades a la retina del meu primer viatge a Nova York, només unes setmanes després dels atacs. En tinc d’altres: gent plorant mentre miraven les innombrables fotografies de desapareguts somrient penjades a la tanca que delimitava els treballs de recuperació, un camió de bombers a Times Square envoltat de flors i espelmes, i banderes, banderes dels Estats Units per tot arreu. Però aquell aparador, un moment del temps congelat, juntament amb l’olor de cremat i el fum que encara envoltava la zona, em va impactar especialment perquè em va teletransportar a l'horror d’aquell 11 de setembre.

Recordo que la meva mare es va sorprendre quan li vaig dir que no pensava cancel·lar el meu viatge als Estats Units. “Ara volar és més segur que mai”, li vaig etzibar. Em feia molta il·lusió veure la ciutat de les ciutats, la meca del cosmopolitisme. Però em vaig trobar una Nova York trista, buida, lúgubre i abatuda. Tanmateix, a poc a poc, la ciutat es va recuperar i va tornar a vibrar amb força.

El destí m’hi va portar altre cop set anys després per disfrutar de la seva efervescència. Llavors el buit que havien deixat les Torres Bessones a la zona sud de Manhattan es continuava anomenant la Zona Zero i estava plena d’excavadores i grues de construcció. De fet, el barri no es va començar a treure aquell epítet fins que es va acabar la torre més alta: One World Trade Center. Molts van pensar, mentre veien en directe per televisió com s’enfonsaven les Torres, que els Estats Units reconstruirien la zona en un no res, per demostrar la seva potència. Estaven ben equivocats.

Recordar l'absència

En el desè aniversari dels atemptats encara no s’havia coronat cap gratacel i hi havia tanques de seguretat pertot arreu perquè la ciutat es trobava sota una nova amenaça terrorista. Malgrat tot, els familiars de les gairebé 3.000 víctimes i el país van trobar consol en la finalització del Memorial 11-S. Una gran plaça amb 400 roures que envolten dos grans estanys amb cascades, construïdes al mateix lloc on s’ubicaven les Torres Bessones. “Un recordatori visible de l’absència”, en paraules del seu creador, Michael Arad. El dia de la inauguració va reunir milers de persones i el llavors president estatunidenc, Barack Obama, va honorar les víctimes al costat del seu antecessor, el republicà George W. Bush. Aquella estampa d’unitat ha estat absent en aquest vintè aniversari i suposa una prova més de la intensa polarització política i social que regna actualment al país.

Aquell 11 de setembre de fa deu anys vaig parlar amb Germano Riviera, un supervivent que es passejava prop de l’entrada del memorial amb una bandera dels Estats Units amb els noms de totes les víctimes i relatava els fets d’aquell fatídic matí de manera estremidora a qui volia escoltar-lo. En un altre cop del destí, una dècada després el vaig tornar a veure al nou World Trade Center. El vaig reconèixer de seguida. Al costat d’un dels estanys, amb el so de les gaites de la policia de Nova York que homenatjava els caiguts de fons, tornava a explicar a una altra periodista la seva horrible vivència. Aquest cop sense els ulls negats, però amb la mateixa convicció de recordar aquell dia perquè mai s’oblidi.

Fa deu anys la ferida continuava oberta, el dolor encara era molt palpable, la zona encara era buida, sense vida. Avui un enorme grafit dona la benvinguda als visitants del nou World Trade Center: “Welcome to WTC”. En un costat del cartell s’hi veu la majestuosa i costosa estació de metro Oculus, dissenyada per l’arquitecte Santiago Calatrava. A l’altre, una terrassa d’un bar, on aquest dissabte alguns novaiorquesos aprofitaven els últims dies d’estiu prenent una cervesa. Tot i que encara falta construir dos dels set gratacels que hi haurà a la zona, la sensació és que el barri i la ciutat finalment han girat full.

Això sí, ho fan sense oblidar el que va passar. Un any més, s'han llegit els noms de les víctimes. I familiars i amics han retornat al memorial per presentar els respectes als seus difunts. Molts d’ells encara es mostraven visiblement emocionats, però també amb la sensació que, amb el pas del temps, han superat el dol o han après a conviure-hi.