27/05/2022

Les bàltiques, atlantistes com mai

3 min
El secretari general de la OTAN, Jens Stoltenberg

L’atac rus a Ucraïna ha estat capaç de dissipar la històrica neutralitat de Finlàndia i Suècia , però la gran sacsejada l’estan experimentant Estònia, Letònia i Lituània, que esperen ansioses la cimera de l’OTAN a Madrid del 29 de juny. Una sacsejada de gran potència emocional perquè, tot i haver-se incorporat a l’Aliança Atlàntica el 2004, a les tres repúbliques bàltiques se’ls fa impossible oblidar que van ser membres del Pacte de Varsòvia pel simple fet de ser part de la Unió Soviètica. Països ocupats i annexionats. Per això quan es van independitzar el 1991, estonians, letons i lituans van refusar les ofertes de la Rússia de Boris Ieltsin d’incorporar-se a aquell espai alhora tan espès com inconcret anomenat Comunitat d’Estats Independents. Mai no van voler ni sentir-ne parlar. Per això no és gens estrany que les pulsions antisoviètiques del passat hagin mutat en hostilitat a la Rússia de Putin, amb un vertigen directament proporcional al fervor atlantista que els bàltics estan exhibint arran de la guerra a Ucraïna, alertant de la necessitat de posar al dia tots els mecanismes logístics d’intervenció immediata.

I és que a totes tres repúbliques, però especialment a Estònia i a Letònia, la gent no es treu del cap que estan convivint amb fortes comunitats russes. Són russòfons un 25% de la població estoniana –1.330.000 persones— i més del 30% de la letona –1.900.000 persones–. La intensificació dels anhels i valors atlantistes emergeix, doncs, al Bàltic del temor d’haver de conviure o cohabitar amb un enemic en potència.

Riga, ciutat russa

A Letònia no són pocs els que temen que els russòfons puguin ser utilitzats per Putin per desestabilitzar el Bàltic contra l’OTAN. I per a no pocs letons la por hauria estat gestada en la mala consciència. Només cal tirar enrere i imaginar els primers anys de la independència, quan la minoria nacional russa –tot i haver votat majoritàriament per la independència letona i en contra de continuar dins de l’URSS– va ser sotmesa a una mena d’apartheid administratiu –els anomenats “no ciutadans”– que impedia el dret a votar, la propietat de la terra i accedir a institucions com la justícia, tot i que l’estat letó garantia als russòfons escola, salut i pensions de jubilació.

Per “alliberar-se” dels seus orígens “colonials” i accedir a la ciutadania letona, els russos descendents dels que el 1945 Stalin va enviar al Bàltic amb la missió de sovietitzar i russificar, havien de passar un test de llengua i cultura letona que no tots estaven disposats a fer. El 2002, ja amb Putin al Kremlin, vaig poder entrar en unes quantes aules on es feien aquests exàmens patriòtics –alguns de tonalitats humiliants– i vaig tenir la sensació que allò al govern liberal/conservador letó se li podia acabar girant en contra. I més tenint en compte que a la capital, a Riga, el 60% de la població era i és d’origen rus, amb el líder russòfon Nils Usakovs d’alcalde deu anys seguits, del 2009 i 2019, i ara eurodiputat.

Inquietant Kaliningrad

Molts d’aquells joves de cultura i llengua russa que durant les últimes dues dècades han assistit a l'europeïtzació i l'atlantització de Letònia podrien sentir-se temptats –pensen als thint tank de la UE i l’OTAN—a qüestionar la situació, i més encara si, mirant cap al sud, no deixa d’inquietar l’aïllament de Kaliningrad de la resta del territori rus, amb fronteres amb Lituània i Polònia. Un tros de Prússia que es deia Königsberg, i que guarda la tomba del filòsof Immanuel Kant. Protegir Kaliningrad sempre seria per a Putin un bon argument per una escalada al Bàltic. Mai no he oblidat el comentari entre irònic i rondinaire d’un jubilat russòfon de Riga reconeixent que cobrava més de pensió sent ciutadà de segona a Letònia que no pas si hagués estat ciutadà de Rússia. I l’home es va acomiadar deixant anar el següent: “Encara que ho neguin això és terra russa. Sempre ho va ser i tornarà a ser-ho de totes totes”.