CRÒNICA

Tarda d'infart a Londres pendents de l'acord per al Brexit

Les hores prèvies a l'anunci de l'acord han tingut Brussel·les en tensió

David Cameron, llavors 'premier' britànic, viatjava a Brussel·les els primers mesos del 2016. Mentre semblava negociar a tot o res amb Angela Merkel, cancellera d’Alemanya, les millores que la Unió Europea oferiria al Regne Unit per quedar-se al club de Brussel·les, el pitjor primer ministre de la història del Regne Unit caminava a un pam de terra. ¿Copsava la seva pròpia importància en un moment decisiu? ¿El movia una mena d’arrogància semblant a la d’Alec Guinness a 'El pont sobre el riu Kwai', la mateixa que el porta a destruir-ho? Gairebé segur que sí. Els fantasmes de Downing Street empelten alguns del seus habitants d’una personalitat que no tenen i poden perdre el nord i el cap.

El govern britànic accepta l'acord de May sobre el Brexit

El Brexit, la sensació que la UE viu des de fa dos anys i mig pendent del que decideixen els seus veïns de més enllà del canal de la Mànega; del que vulguin fer, bàsicament, un grup de radicals conservadors que es pensen qui sap què, és prou esgotadora, fins i tot gairebé ofensiva.

L’espectacle d'aquest dimecres, hores i hores de reunió a Downing Street mentre els ministres preguntaven i repreguntaven sobre garanties, legalismes, clàusules i annexes; mentre centenars de periodistes restàvem pendents de la decisió que en sortís; mentre els ambaixadors davant de la UE a Brussel·les esperaven pacients hi hagués fum blanc, fins que se’n van cansar i van marxar cap a casa, va ser l’epítom de l’obra que va començar a forjar Cameron el gener del 2013, quan va prometre que si guanyava les pròximes eleccions convocaria un referèndum per decidir sobre la 'cosa', el que els anglesos en diuen 'l’elefant a l’habitació'.

Perquè el Brexit ha estat present arreu des que es va convocar el referèndum, ho ha estat aquests dos anys i mig i, el més greu i inevitable, tot i aprovar-se finalment el pacte, ho estarà els pròxims anys.

Però l’espera d'aquesta tarda no ha sigut l'última, lamentablement. Europa i el món encara han de viure més dies com els d’avui, pendents de l’arrogància britànica, de la creença dels polítics de les illes –d’alguns, és clar– que poden segrestar l’agenda nacional i internacional per dirimir les seves cuites internes. Aquest punt de vista fa que els 'tories breixters' siguin una prolongació, o més aviat un preàmbul, de l’altra gran egolatria que té encotillat el planeta: la de Trump.

Mentre el brogit dels periodistes es confonia al carreró de Downing Street amb els soroll de fons dels cotxes i vehicles que passaven per Whitehall, una de les més conegudes periodistes de la BBC, Laura Kuenssberg, l’editora en cap de política de la cadena, publicava a Tritter: “Un 'senior tory' m'ha dit que la ira brexiter és tan alta que sembla probable que hi hagi una crida per a una moció de confiança [contra May] demà”. D’una vegada.

I si hi hagués un més que improbable –però ben desitjable– nou referèndum, a més del ridícul, el sentit de seriositat de la política a Westminster es perdria definitivament. Potser perquè mai no ho ha sigut, de seriosa. Si més no, els últims anys. També anys de tragicòmedia.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF