Macron es reafirma al Pròxim Orient

El mandatari francès visita per primera vegada l'Iraq després d'haver tornat al Líban

Amb mascareta blanca, americana blau marí i una pala de més d’un metre, el president francès, Emmanuel Macron, plantava dimarts un cedre, l’arbre nacional del Líban, a pocs quilòmetres de Beirut. Era possiblement la imatge més icònica –i també estudiada– que deixava el polític nascut a Amiens durant la seva segona visita a la capital libanesa després del 4 d’agost, quan l’explosió de 2.750 tones de nitrat d’amoni emmagatzemades de manera irregular al port van cobrir de runa, i sobretot de ràbia i indignació, part de la ciutat.

Vint-i-quatre hores després, és a dir, aquest dimecres, el mandatari trepitjava per primer cop en visita oficial Bagdad. “Vinc a donar suport a l’Iraq en una època de desafiaments”, escrivia al seu compte de Twitter, un discurs similar al que va deixar a Beirut, on Macron va voler reafirmar el seu paper de líder global disposat a organitzar l’ajuda internacional cap al Líban, i on va pressionar de nou la classe política del país perquè se sotmeti a un canvi real i estructural, tal com fa mesos que demanen multituds de manifestants als carrers. 

Aquestes visites llampec lluny del Palau de l’Elisi no són noves en Macron. El maig del 2017, quan va ser investit president de la República Francesa, ja va insinuar que arribava amb la voluntat de retornar a França la seva suposada grandesa històrica a Europa i també al món, que probablement havia quedat tocada després del mandat de François Hollande –“El president normal”, tal com ell mateix s’anomenava– i fins i tot després del de Nicolas Sarkozy. Però ha sigut en els últims mesos quan sembla que el president ha volgut posar sobre la taula la seva cara més global. I, en aquest sentit, el Líban està sent l’escenari més evident. 

La comunitat internacional celebra una cimera per ajudar el Líban

El 6 d’agost, ni 48 hores després de l’explosió al port, Macron es va presentar als carrers devastats de Beirut, on, amb la camisa arremangada i sense americana, es va passejar entre la gent: abraçant-se, escoltant, prometent, discutint. Alguns manifestants li deien que ell era la seva última esperança. Des de llavors, França –fent valer el seu passat colonial– ha encapçalat les iniciatives de suport a la societat libanesa, un fet que va reafirmar aquest dimarts a l'anticipar que serà el país europeu qui liderarà una conferència internacional de donants al mes d’octubre per trobar estratègies que ajudin el Líban a sortir de la crisi política i econòmica en què es troba. “Estic preparat perquè tingui lloc a París”, assegurava Macron, que també va deixar una amenaça sobre la taula: l’ajuda exterior no s’entregarà fins que no es defineixin les reformes necessàries per posar fi a la corrupció i el clientelisme.

És cert que en els últims dies la societat libanesa no veu amb tant entusiasme i esperança la presència de Macron com al principi. Sobretot després de la proclamació de Mustafa Adib com a primer ministre amb el suport francès, a qui part de la ciutadania consideren un altre soldat del sistema polític corrupte del Líban i recriminen a París que s'hi hagi posicionat a favor. Eduard Soler, investigador sènior del CIDOB, subratlla un altre factor. "Ens trobem davant una societat enfadada, però també fracturada. Per tant, estem veient com una part dels libanesos estan utilitzant aquest protagonisme de Macron per visibilitzar i internacionalitzar el seu malestar cap a la classe política. La ràbia contra el seu govern, guanya. Però hi ha una altra part de ciutadania libanesa i fins i tot àrab que veu certa actitud imperialista en les accions de Macron". 

Sigui com sigui, i també des del CIDOB, l’investigador Moussa Bourekba recorda que França té un paper privilegiat al Líban, que està fent valer: “Des dels anys 90 França és el país clau que regula les ajudes internacionals cap al Líban. Per aquest motiu, quan Macron arriba a Beirut hi va, sobretot, en nom de la República Francesa, no tant en nom d’Europa”. Un terreny on el mandatari francès se sent còmode. “Ho hem vist en la seva política exterior cap al món àrab, que ha reactivat després dels mandats de Sarkozy i Hollande. En certa mesura, Macron intenta ser l’hereu legítim de Charles de Gaulle: aposta per una línia pròpia, que s’allunya de Moscou, de Washington i de Teheran, i que intenta reforçar el seu nom a la regió”, continua Bourekba, que posa d’exemple la visita de dimecres a l’Iraq, on, amb la lluita antiterrorista com a teló de fons, Macron ha volgut expressar el seu suport a la sobirania del país i fins i tot dirigir-se directament a la societat iraquiana.

Però, a la vegada, no s'escapa que Macron, amb els seus viatges, també pensa en clau europeista i fins i tot domèstica. Europeista perquè, tal com recorda Eduard Soler, el president francès “té clar que hi ha una reconstrucció de lideratges a Europa: Angela Merkel se’n va i ell es pot erigir com a líder europeu”. Una opció que fa temps que el mandatari té present. I domèstica perquè les seves accions lluny de les fronteres franceses –i, per tant, una major i millor presència en el tauler internacional– poden ajudar-lo a guanyar crèdit entre la societat francesa, que, encara que sembli aviat, ja comença a pensar en les eleccions presidencials del 2022.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF