MAGRIB

Líbia torna a inflamar-se i s’allunya d’una possible pau

Almenys 50 persones moren i 138 queden ferides en combats a Trípoli

Per primer cop després d’un parell d’anys d’estancament, semblava que alguna cosa es movia en la bona direcció a Líbia. Sota els auspicis del president francès Emmanuel Macron, a finals de maig els principals actors polítics libis van acordar a París celebrar eleccions al desembre com a primer pas per posar fi al caos crònic que pateix el país des de la caiguda de Gaddafi el 2011. Com a símbol de confiança en el futur, la UNSMIL, la missió de l’ONU a Líbia, estava traslladant progressivament el seu personal de Tunis cap a Trípoli. Però aquests avenços eren més aviat miratges, com han fet palès els violents combats entre milícies rivals que fa deu dies es van desencadenar a la capital, els més greus des de fa diversos anys i que ja han causat la mort de més de 50 persones, entre elles 21 civils, i ferides a com a mínim 138.

Dilluns l’ONU va aconseguir arrencar de les diverses parts en conflicte un alto el foc que, de moment, ha sigut respectat, amb l’excepció d’algun intercanvi de trets. Ara bé, la treva és precària i els seus objectius força modestos, tal com admetia la mateixa missió de l’ONU en el tuit en què informava del pacte. “La reunió d’avui no pretenia resoldre tots els problemes de seguretat de la capital líbia, sinó posar-se d’acord en un quadre més ampli per abordar aquests problemes”, deia el missatge. El pacte inclou la reobertura de l’aeroport de Trípoli, tancat des de divendres després que diversos projectils caiguessin en les seves immediacions.

El motiu darrere l’última flamarada violenta no és nou: la lluita pel control del territori -i els recursos públics- entre milícies locals. Les hostilitats van iniciar-se el 27 d’agost, quan l’anomenada Setena Brigada, originària de la localitat de Tarhouma, situada a uns 80 quilòmetres al sud-est de Trípoli, va llançar una ofensiva per dominar els suburbis del sud de la capital. Els dies posteriors s’hi van sumar altres milícies vingudes de la ciutat de Misrata. Fins ara, Trípoli estava controlada per una coalició de milícies locals aliades del govern d’unitat nacional, amb seu a Trípoli i format per iniciativa de la comunitat internacional l’any 2015.

En la premsa occidental se sol dir que Líbia està escindida entre dos governs, un a Trípoli, liderat per Faiez al-Sarraj, i l’altre a Tubruq, emplaçat a l’est i afí al general Khalifa Hafter. En realitat, però, el país és més aviat un regne de taifes, amb el seu territori esquarterat entre centenars de milícies vinculades només difusament a algun dels dos governs. Cap d’aquests grups armats, sorgits durant la guerra civil, no té cap incentiu per col·laborar en la construcció d’institucions nacionals que puguin fer sortir el país del caos, ja que això implicaria una pèrdua de poder i recursos per als seus líders.

Davant aquesta situació, el pla patrocinat per França de celebrar eleccions abans de final d’any per assolir la reconciliació nacional sembla del tot il·lusori. Els últims dies s’ha fet evident que el govern d’unitat nacional no és ni tan sols capaç d’imposar la seva autoritat a Trípoli, i ha hagut de ser l’ONU qui forgés l’alto el foc entre les parts. Per tant, difícilment aquest executiu podrà organitzar un procés electoral amb garanties a tot el país, una condició necessària perquè els perdedors acceptin els resultats i no esclati una nova guerra.

Els enfrontaments dels últims dies també han deixat en evidència la Unió Europea, decidida a arribar a acords de col·laboració amb el govern d’unitat nacional pel control dels fluxos migratoris, tal com ja ha fet Itàlia. Els xocs violents han provocat que prop de 2.000 famílies hagin de fugir de casa seva , segons el ministeri de Desplaçats Interns, amb base a Trípoli. Actualment Líbia no és només un país perillós per als migrants, sinó també per als mateixos ciutadans libis.

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF