Vots particulars, només

Vostès tenen en compte el que llença per la finestra un jutge quan actua com ho fan alguns?

Imatge d'arxiu de la façana de la seu del Tribunal Constitucional, a Madrid / J. J. GUILLÉN / EFE

Distingida senyora Balaguer i distingits senyors Valdés i Xiol,

Em permeto adreçar-me a vostès directament ja que el seus noms han aparegut darrerament en titulars de diverses notícies.

Notícies que m’han cridat l’atenció. Dins dels paràmetres en què es mou la judicatura espanyola podríem dir que vostès darrerament han fet exhibició d’una sèrie d’actes de discrepància. Titllar-los de rebels –i més sabent com interpreten vostès la rebel·lia– se’m fa agosarat.

Els tres jutges que han esquerdat la unitat del Tribunal Constitucional

Sense cap aspiració a rebre resposta –l’article, des d’aquest punt de vista, és un exercici retòric–, sí que voldria abocar aquí alguns temes de reflexió.

Oportunitat. He constatat que al llarg de la seva trajectòria dins del Tribunal Constitucional (TC) vostès han demostrat un cert tarannà que alguns qualifiquen de progressista. Jo no m’atreveixo a dir tant. Aquesta actitud, que vostès havien acostumat a manifestar en forma de vot particular, es va veure interrompuda quan els afers que van començar a arribar a la seva taula van ser relatius al Procés. I ara, de sobte, recuperen aquell esperit (perdonin-me, sobretot) rebel i tornen a discrepar, puntualment, dels seus col·legues. Concretament, en un d’ells, al·leguen que el Tribunal Suprem no va valorar els drets polítics dels senyors Junqueras i Sànchez.

Pregunta retòrica: els darrers temps la realitat política general respecte a Catalunya només ha variat en una cosa, que el govern espanyol necessita els vots d’ERC. Mentre el PSOE no volia dialogar sobre res referent a Catalunya vostès eren del morro fort. I ara, de sobte, se’ls estova. Per què?

Mentre el PSOE no volia dialogar sobre res referent a Catalunya vostès eren del morro fort. I ara, de sobte, se’ls estova. Per què?

Professionalitat. Potser vostès, els membres del TC, són professionals. Només ho puc suposar, perquè quatre de vostès són nomenats pel vot de tres cinquenes parts del Congrés de Diputats, quatre per la mateixa proporció del Senat, dos pel govern espanyol i dos més pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) –que, alhora, també és nomenat pel Congrés i el Senat–. Fet i comptat: dotze. I si dic que només puc suposar la seva professionalitat és perquè durant un temps, ja fa anys, vaig tenir tracte amb un membre del CGPJ i em va semblar un perfecte tocatimbals, polititzat fins a la medul·la. Sempre he pensat que polítics mediocres no poden nomenar bons jutges. Potser vostès tres són l’excepció.

Durant el judici del Procés va haver-hi moments en què vaig manifestar que el tribunal que jutjava no podria emetre una sentència aberrant. Vaig pensar: “Si aquesta gent no vol tacar el seu currículum hauran de demostrar que són realment professionals. Altrament passaran a la història com uns degenerats”. Estava equivocat. La professionalitat i la reputació els ha importat un rave. A sobre, amb posterioritat, han demostrat ser allò que, familiarment, se’n diu uns totxos.

Pregunta retòrica: ¿vostès tenen en compte el que llença per la finestra un jutge quan actua com ho fan alguns d’ells? La resposta potser és senzilla, esclar. Suposo que quan el que es llença val poc, el dilema no té sentit.

Ètica (del treball, també). Darrerament es fan servir subterfugis per esquivar debats sobre l’ètica. Els més illetrats apel·len sempre a la legitimitat: “No em sembla bé el que fa X, encara que és legítim”. Una justificació com una altra. Els més avançats adapten lèxic ad hoc: fan servir amoralitat. “Aquest tipus té pràctiques amorals”. No se’l vol tractar d’immoral. No hi ha coratge.

Pregunta retòrica: ¿si vostès creuen que els drets de determinades persones han estat agredits, si vostès creuen en la frase de sir William Blackstone que fixa uns certs límits de l’ètica en l’acció judicial en democràcia (“És preferible que deu culpables s'escapin [de la llei] abans que un innocent sofreixi [condemna]”), si vostès creuen en tot això, dic, ¿de veritat es conformen amb vots particulars i prou? ¿I més després de l’escàndol dels darrers dies que parla d’un TC que, comportant-se com un vulgar pinxo de barri, accepta els recursos dels independentistes com a estratègia per lesionar el seus drets endarrerint l’opció dels tribunals europeus? ¿No els passen ni per l’avantsala del cervell paraules com dimissió, denúncia, etc.? ¿Vostès queden satisfets arribant a casa i dient “Avui he presentat un vot particular molt bufó” mentre hi ha gent que continua a la presó com a conseqüència de les seves (de vostès) més que dubtoses accions col·legiades?

Conclusió. De conclusions, vostès no m’ajudaran a treure’n cap. Ara bé, una cosa és clara: quan es parli d’aquells que van treballar per fer una societat que es pretenia més justa, els noms del actuals membres del TC no hi figuraran pas. Tampoc els de vostès tres. Per molts vots particulars que emetin.

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF