La cultura com un cavall de Troia de l’independentisme

Al ministre o conseller de Cultura cal exigir-li resultats en matèria de producció artística

Resulta molt gramscià assenyalar que la cultura és la que fa una nació. Hi ha una cèlebre frase de l’intel·lectual italià en la qual diu que “la conquesta del poder cultural és prèvia a la del poder polític i això s’aconsegueix mitjançant l’acció concertada dels intel·lectuals orgànics infiltrats en els mitjans de comunicació i d’opinió”. Per descomptat es tracta d’una frase canònica dins de l’ortodòxia marxista i pressuposa, i cito de nou Gramsci, que “la fundació d’una classe dirigent equival a una concepció del món”.

El pensament de Gramsci ha estat molt influent en l’esquerra europea, potser perquè a Occident el comunisme no va triomfar i ningú va poder contrastar de manera objectiva les enormes dificultats que suposa portar-lo a la pràctica. Fora del marc estrictament teòric, ser marxista avui dia suposa un constant procés de reelaboració d’una pràctica política difícilment contrastable en la realitat.

D’una entrevista amb Laura Borràs publicada fa uns dies va sorgir un titular que ens remet a aquestes reflexions: “Volem construir una nació a través de la cultura”. Podríem estar hores debatent si la cultura és la conseqüència d’una nació o la nació és el resultat d’una cultura, però el significatiu del titular no és la interpretació conceptual d’un fet sinó la manifestació d’una voluntat política. Parafrasejant Joan Fuster, la consellera ens diu que la consciència nacional seria el resultat de la presa de consciència de la nostra catalanitat, cosa que esdevé una reflexió que podia tenir sentit fa 30 o 40 anys però que es converteix en una idea temerària actualment en la mesura que hi ha un substrat institucional que anomenem política cultural.

És evident que la consellera no és marxista, però la temptació d’aconseguir l’hegemonia cultural per la via de l’acció institucional no és patrimoni de l’esquerra radical. Max Cahner va plantejar un debat de proporcions similars a inicis dels anys 80 fins que el conseller Rigol ho va dinamitar intentant convertir la cultura en un escenari de pacte entre diferents administracions i sensibilitats polítiques. No ho va aconseguir, però segueix havent-hi un pensament nacionalista que mira la cultura com un cavall de Troia que penetra tossudament en tot tipus d’institucions i mitjans de comunicació, i es tracta d’una pulsió que sorgeix, com un Guadiana, cada vegada que un intel·lectual nacionalista pren el comandament del departament.

Catalanitzar Catalunya és un principi inalterable de l’ortodòxia independentista i semblaria que no és possible un altre tipus de catalanisme cultural. Però això no sempre va ser així. La idea de sistema cultural català, per exemple, no és un invent nacionalista, exactament igual que la immersió lingüística li deu més a Marta Mata que a Jordi Pujol; i és just en aquesta frontera difusa, on es dirimeix la relació entre cultura i nació, on sorgeix el principi de dissens que ens impedeix avançar com un país unit i madur.

No sé si el susdit titular és l’anunci d’una instrumentalització política de la cultura, que bé podria ser una temptació plausible quan no es tenen els recursos necessaris per gestionar-la -ja se sap que també es juga a futbol sense pilota-, tot i que confio que sigui una interpretació lliure del periodista que posa en boca de la consellera una expressió amb la qual en aparença s’hauria de sentir còmoda. En qualsevol cas, aquest tipus de missatges alerten sobre el progressiu abandonament polític dels assumptes propis d’un sector tan fràgil com el de la cultura, i no em refereixo, òbviament, als intel·lectuals orgànics que la practiquen.

A França, Bèlgica, Anglaterra, Alemanya, Holanda o Suècia al ministre de Cultura se li exigeixen resultats en matèria de producció artística, índexs de consum, exposicions, patrimoni, exportacions i desenvolupament creatiu. Que això contribueix a generar consciència de país és evident, però sobretot és el resultat de la seva existència. Catalunya no té sobirania plena, cert, però la nostra consciència cultural està més que construïda encara que es manifesti de manera bilingüe. Només hi ha una manera de demostrar que el govern català es pren seriosament la cultura, i és incrementant el seu pressupost fins a un percentatge digne. El que passa és que, just al contrari del que resulta habitual entre els nostres entusiastes consellers de Cultura, encara no n’hem tingut cap d’Economia que se la prengui seriosament, encara que de vegades es deixin veure pel Liceu.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF