La princesa rosa / La pressió estètica

Encara hi ha molt de camí per recórrer pel que fa a la situació de les dones

La princesa rosa

Avui, aquesta pàgina, no l’ha escrit el periodista de cada divendres. Soc la filla de l’autor habitual i li he dit que, aquest 8 de març, l’article l’havia d’escriure jo. No s’hi ha pogut negar. Vull dir, d’entrada, que pel que sento explicar ens els últims cinquanta anys s’ha millorat molt en la manera com es tracta la dona. Només faltaria. Cada vegada hi ha més dones que sobresurten, que s’atreveixen a denunciar les situacions injustes o a dir que a elles també les han assetjat sexualment. Però jo, que tinc dotze anys, veig que encara hi ha molt de camí per recórrer i que encara és difícil trobar referents dones en qui emmirallar-se. La gran majoria de nenes, ja de ben petites, estem conscienciades sobre què és el masclisme. A mi, ja fa anys, la meva mare em va regalar un conte que es deia 'Hi ha res més avorrit que ésser una princesa rosa?' És la història d’una nena princesa que es diu Carlota, que es pregunta per què no hi ha princeses que solquin els mars buscant aventures, o per què ella no pot jugar a saltar i córrer. Es pregunta per què hi ha princeses tan cursis que no poden dormir si tenen un pèsol a sota del matalàs, mentre que ella dorm damunt d’un elefant. Ella no busca un príncep blau que la salvi. Em pregunto, però, a quants nens els haurien regalat aquest llibre i quants l’haurien llegit. Cada cop hi ha més dones que diuen que són feministes i se’n senten orgulloses, però no hem de ser les úniques heroïnes si volem posar remei als disbarats d’un món masclista. Els meus companys nens, quins missatges reben? Si ells no prenen aquesta mateixa consciència, en el futur tindrem el mateix problema. A l’escola, aquesta setmana, hem parlat de com el llenguatge també pot ser sexista. Quan una activitat ens fa mandra, sovint diem que és “un conyàs”. En canvi, quan una cosa ens sembla positiva i al·lucinant diem que és “la...“. Tots i totes hem rigut per la paraula. Però la realitat no fa riure.

La pressió estètica

Amb només dotze anys ja hi ha amigues meves que senten que estan grasses o que no els agrada el seu cos. De fet, aquesta setmana unes alumnes de 2n d’ESO de la meva escola feien una xerrada sobre la pressió estètica. Dos dies abans, els professors i professores havien enganxat uns rètols a les portes de les aules fent publicitat d’aquesta xerrada. Quan els nens ho van veure gairebé cap d’ells no sabia què volia dir “pressió estètica”. En canvi les nenes sí, i els ho vam haver d’explicar. Això demostra que els nens no són conscients de l’existència d’aquesta necessitat imposada que ells no noten. La xerrada era voluntària i hi podia assistir qui volia. Hi vam anar una quarantena d’alumnes. Hi vaig comptar sis nens. La resta, nenes. En aquest acte vam fer un joc en què les noies que ho organitzaven deien una frase i nosaltres havíem de dir si hi estàvem d’acord. A partir d’aquí fèiem un minidebat. Vam debatre, per exemple, si aquesta pressió estètica afectava tant les noies com els nois. Només un d’ells va dir que sí. Vam concloure que és la societat, a través dels estereotips que imposa, qui genera aquesta necessitat que haguem de tenir un cos com s’espera que tinguem. Hi ha, per exemple, una cosa que no suporto. Hi ha nens del meu curs, 1r d’ESO, que segueixen noies per Instagram o per YouTube i, quan les veuen, els seus comentaris són “Aquesta tia està molt bona”. Si a la nostra edat ja diuen aquestes coses gairebé em fa patir què diran quan siguin més grans. No m’agrada veure, tampoc, que es fan vídeos, a la tele, on a les noies i a les dones se’ns diu que hem d’anar amb compte pel carrer. La culpa mai no és de la víctima. Potser el que caldria és fer vídeos per educar els nois en què no s’ha de fer, que no es pot assetjar i que sàpiguen que “no” és “no” en tots els casos. La lluita per la igualtat serà una batalla molt difícil si la gent no canvia.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF