DIETARIVV

22/9: La pancarta

EL CONFLICTE de la pancarta al balcó de la Generalitat que reclamava la llibertat dels presos polítics és una confrontació de fons que es produeix en el terreny simbòlic. Però els símbols són importants, si encarnen alguna cosa amb gruix, amb pes. La pancarta i el llaç groc són el símbol de la convicció d’una part molt important de la societat catalana -que inclou molts no independentistes- que l’empresonament és injust i obeeix a criteris polítics. El requeriment del TSJC de retirar la pancarta -sense l’excusa de la campanya electoral- simbolitza la voluntat d’oposar-se per tots els mitjans no tan sols a l’independentisme, sinó a la creació de les condicions imprescindibles per al diàleg, que passen per la llibertat dels presos. I l’afirmació del president Torra de no retirar la pancarta és el símbol de la voluntat de desobediència pacífica davant d’una llei que es considera injusta. Un símbol és potent si allò que simbolitza és potent. El malestar català i la voluntat d’escapçar-lo són potents. ¿Ho és també la voluntat de desobeir, i d’afrontar-ne les conseqüències? El gest del president Torra serà políticament valuós si hi ha un gruix real de gent disposada també a desobeir. I no tan sols polítics i càrrecs públics. Hi és? Hi som?

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF