NO TAN SOLS al Parlament (“ Nos vemos fuera ”) sinó en molts espais públics catalans s’ha pogut constatar en els últims anys una pèrdua de les formes. Ha coincidit, i no em sembla casual, amb l’eclosió de Ciutadans. No crec que sigui només un problema de (mala) educació. Crec que remet a una qüestió de fons. Fins al moment d’aquesta eclosió de Ciutadans, la política catalana circulava -de vegades amb molta tensió i amb enfrontaments ideològics molt forts, però sense perdre les formes- dins del marc que havien dibuixat els grans consensos de l’antifranquisme, que podien anar des del PSUC fins a Unió. Consensos sobre la idea de democràcia i sobre la idea de catalanitat. El PP no compartia en general aquests consensos, però era conscient de la seva posició minoritària i respectava les formes. Ciutadans, en el moment de la seva eclosió, es vol situar explícitament fora i en contra d’aquests consensos sobre la idea de democràcia i de catalanitat. No pertany a aquesta tradició. En té una altra. I no tan sols exhibeix el seu rebuig a aquests consensos bàsics, i a les formes en què s’encarnaven, sinó que a més tiba una part del PP en aquesta direcció. Aquesta agror arrogant no és una qüestió només de mala educació. És una aposta política.