26/3: La partida dels llaços

Al sobiranisme, en aquest moment, li convenia no contraprogramar el judici de Madrid

El desenllaç de la partida dels llaços grocs oberta per la Junta Electoral planteja al sobiranisme un debat necessari. No de principis, d’estratègia. Personalment, he sortit de la partida amb mal gust de boca. Potser perquè, ho confesso, soc dels qui prefereixen guanyar per la mínima o empatar pels pèls que perdre per culpa d’un penal visiblement injust. La partida dels llaços l’ha perduda el sobiranisme per un penal injust, però l’ha perduda. Certament, acumular derrotes injustes alimenta la llista de greuges. I aquesta era una partida que difícilment podia guanyar. Però al sobiranisme, en aquest moment, li convenia –si es tractava d’acumular greuges– no contraprogramar el judici de Madrid, no obrir fronts de debat alternatius, sinó centrar-los tots en aquest escenari. I a més, si es veia a venir que hi hauria la derrota fàctica i mediàtica, haver de treure els llaços i que ho fessin els Mossos, hi havia moments en els quals es podien forçar unes taules que evitessin una sensació amarga. Aprofitar el criteri del Síndic, per exemple, permetia una sortida honorable que es podia presentar com un empat. No és greu. Sempre que el sobiranisme no hi trobi el gust a perdre, pel plaer de poder-se emprenyar (amb raó) amb l’àrbitre.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF