Els riscos de la dualitat

Silhouettes, de Jaume Plensa (2010)

SÁNCHEZ. El PSOE té dos objectius complementaris: evitar la decadència de Ciutadans i limitar el creixement d’ERC. Són dos aliats potencials de Sánchez, i per tant els necessita vius però sense venirse arriba, com diuen a Madrid. Això té una explicació ideològica, però sobretot en té una de tàctica: els socialistes volen mantenir-se al centre del tauler polític, des d’on poden donar o prendre oxigen als seus adversaris. Un capteniment com aquest demana traça i sentit del tempo. Si Sánchez pica l’ullet a Ciutadans, aïlla una mica més el PP, però les esquerres perifèriques creixen; si, en canvi, somriu a ERC, acontenta les seves bases i el seu soci de govern, però dona munició a la dreta i engreixa el seu principal contrincant a Catalunya. No és fàcil, fer-ho bé. Però almenys els socialistes porten el timó; els seus socis de Podem assisteixen a aquesta partida de pòquer des de primera fila però sense participar-hi. No poden posar en risc el govern, han de fer que duri, al preu que sigui.

RUFIÁN. Esquerra no pot dir el mateix. No pot estintolar el govern espanyol “al preu que sigui” perquè el seu objectiu fonamental és guanyar les eleccions catalanes. Necessita del PSOE unes contraprestacions amb cara i ulls. Si no, el seu discurs del diàleg se’n va en orris, i no en té d’altre. Per això els republicans també han d’anar amb molt de compte amb els seus moviments. Han de compaginar un discurs que a Barcelona soni molt independentista i a Madrid molt d’esquerres. Han de fer que Rufián i Aragonès (i Torrent, i Maragall) es compensin mútuament per aconseguir que el seu vot sumi, en lloc de dispersar-se. Amb la dificultat afegida que Rufián és ara un gran personatge mediàtic a tot Espanya; és més conegut i més loquaç que Aragonès, i té prou força per no limitar-se a ser la corretja de transmissió del seu partit. Ja s’ha percebut que el seu to és diferent. Hi ha matisos que cada cop són més notables. Rufián parla des d’un independentisme cada cop més tàcit, es dirigeix al votant esquerrà espanyol, i ho fa amb certa tendència a posar el dit a l’ull de JxCat, que és el soci de govern del seu partit. Parla molt poc de la gestió del govern català, on el seu partit es juga realment el futur. Amb Junqueras el lideratge era tan clar que això no importava. Ara la dualitat coincideix amb una polifonia que és enriquidora però també més temerària.

RISCOS. Aquesta dualitat, ben portada, pot donar fruits remarcables. És la dualitat històrica del catalanisme: Prat de la Riba - Cambó, Macià-Companys, Pujol-Roca, Mas-Duran. Si els discursos són complementaris, no hi ha problema. Si les distàncies referencials entre Rufián i Aragonès responen a una decisió conscient de la direcció d’ERC, es pot modular sempre que convingui. Ara bé, si la dualitat respon a una divergència estratègica (respecte de la política d’aliances, per exemple), pot donar peu a un contenciós intern, sobretot després de les eleccions catalanes, quan serà el moment de triar companys de viatge. Esquerra, a més, ha de tenir present que l’objectiu del PSOE -i del PSC- serà, probablement, estimular aquesta contradicció, afavorir la rivalitat entre el baró Rufián i la sala de màquines del seu partit. Els republicans n’han de ser conscients i assegurar-se que dins d’ERC tothom comparteix el diagnòstic i el full de ruta que Junqueras i Rovira han definit en el seu recent llibre, Tornarem a vèncer. Sempre tenint present que el fet de tenir dues ànimes, o tres, si bé pot generar rivalitats o disfuncions, també és la clau que explica les anteriors hegemonies de CiU i el PSC.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF