Publicitat
Publicitat

Les diverses partides del 21-D

PRESIDENT. Aquest diari parlava divendres de l’ efecte Puigdemont i l’ombra que podia provocar sobre les expectatives electorals d’ERC, el partit que encapçala, de moment, totes les enquestes d’intenció de vot. És lògic i fins i tot imperatiu que el sobiranisme presenti tres llistes tan competitives com sigui possible, i que cadascú arreplegui tots els vots que pugui. També és indiscutible que cal reivindicar la legitimitat del govern Puigdemont i l’anomalia d’unes eleccions convocades directament des de Madrid i organitzades per uns gestors que, començant per Enric Millo, no tenen cap legitimitat i sí una llarga llista de comptes pendents, encapçalats per la repressió de l’1 d’octubre. Dit això, el PDECat ha d’entendre que el fet d’amagar les seves sigles -un cop més- té un preu, i que si pretén jugar un paper en el futur mapa polític català tard o d’hora haurà de presentar-se davant dels votants, bastir un discurs propi i fortificar-lo, encara que la seva posició de sortida sigui modesta. Darrere aquestes sigles hi ha d’haver idees i gent, i en la llista del president els quadres del PDECat han quedat totalment arraconats, la qual cosa ajorna la revifalla del partit. Amb la llista de Junts per Catalunya, els exconvergents segurament milloraran els resultats previstos, però la seva campanya corre el risc de ser totalment defensiva i ancorada en la reivindicació del passat recent. En els nous temps que s’acosten, la gent demanarà alguna cosa més.

ROVIRA. En el cas d’ERC, la situació és inversa perquè el partit té ganes de lluir les seves sigles, camuflades en l’últim mandat; i a més la reivindicació del líder empresonat es combina amb una clara aposta de futur en la persona de Marta Rovira. Però la campanya dels republicans no serà fàcil perquè “Puigdemont també és el candidat”, com ha dit Junqueras; a més han de triar (o bé combinar, si és possible) un discurs d’autojustificació o un altre que, en la mesura que sigui possible, plantegi als votants una certa ambició, i també un viratge cap a posicions més esquerranes ara que el partit es presenta en solitari. Per fer això, Junqueras i Rovira hauran d’aclarir si, en cas de victòria, plantejaran un punt i seguit -és a dir, intentar continuar el que es va interrompre el 27 d’octubre-, la qual cosa té un cert risc perquè el partit té un dèficit de credibilitat. Sense comptar que un programa maximalista pot perjudicar els candidats que esperen judici. L’alternativa a això és fer una reivindicació retòrica de la República interruptus, i a la vegada proposar un canvi d’estratègia basada en la redefinició dels temps, l’acumulació de forces, una ofensiva social, geometria variable, etcètera.

DIGNITAT. ERC i la llista de Puigdemont hauran de competir, i poden fer-ho, tant de bo, amb esperit guanyador i esportivitat, però no s’han d’oblidar de treballar per l’objectiu comú -el gran objectiu d’aquestes eleccions-, que és derrotar el bloc monàrquic, que encarna el 155, la repressió, l’arbitrarietat judicial i les amenaces (molt serioses) sobre l’escola i la llengua. En aquesta contesa la CUP i fins i tot els comuns han de ser companys de viatge, de manera que la nit del 21 de desembre es pugui dir ben alt i ben clar que Mariano Rajoy i els seus còmplices han tornat a ser derrotats a les urnes, que el xantatge dels poders econòmics no ha funcionat i que les mentides difoses pel periodisme d’estat no han arronsat la majoria. Una coça democràtica al cul del règim és la manera més plaent de recuperar la dignitat.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF