Pagesos i tafurs

ETIQUETES. Jaume Collboni (PSC) va participar en un acte de Societat Civil Catalana, aquest niu de patriotes on, quan el servei d’ordre no està al cas, s’alcen braços cara al sol. I en parlar d’octubre va recordar amb gran melangia el dia en què, mentre “grans editorials” anunciaven la seva “fuga” de Barcelona, la Diagonal es veia envaïda pels tractors. El raonament és tan simplificador que fa riure. Sobretot perquè la gran editorial que va marxar és la de la família Lara, el patriarca de la qual també va entrar per la Diagonal, però damunt d’un tanc franquista. És la mateixa família que ha pagat totes les mentides escampades des de La Razón i diversos programes del grup Atresmedia. Però deixant això a part, de la dicotomia que intenta establir Collboni (editorials versus tractors) se’n desprèn que la ruralia és el contrari de la cultura. I, també, que Barcelona vota diferent que la Catalunya profunda. Que a Tàrrega o Girona es llegeix menys que a Sants o a Cornellà. Etcètera. El raonament és d’un esnobisme que faria envermellir tota la Gauche Divine. Denota un total desconeixement del mapa socioeconòmic de Catalunya. I és perillós, perquè substituir la política per les etiquetes és obrir la porta a la demagògia més tòxica. ¿Pretén Collboni que el debat català sigui una batussa entre pagerols i quillos, entre trabucaires i pijos, entre catalufos i xarnegos? De posar etiquetes tots en sabem, però la majoria estem d’acord que així no es fa país. Si jo fos Collboni ho deixaria estar: aquest discurs de divisió el fa molt millor Arrimadas.

‘FAROL’. David Miró es pregunta a l’article “¿Van jugar a pòquer els líders independentistes?” si el Procés va ser un farol. Si els líders independentistes van mentir. Penso que, efectivament, va ser un farol, amb una part de risc molt mal calculat i amb una execució barroera. Però l’objectiu del farol no era l’unilateralisme, sinó el diàleg. El Govern, després de provar totes les vies legals imaginables per complir el seu mandat, va pretendre obligar Espanya a seure i pactar. Quan no es té la força coercitiva, no es pot fer gaire més. O el farol, o la rendició. El Govern va pensar que, si mostrava la fermesa necessària, els comuns i el PSC farien honor al seu suport al dret a decidir, la qual cosa faria vacil·lar el PSOE i Podem; i que altres poders (l’econòmic, el financer, el diplomàtic) mourien alguna peça per obligar Rajoy a comportar-se com un demòcrata. El que va passar és que ningú no va voler jugar-se-la per un Govern que sovint semblava desorientat i poc unit. Ans al contrari, les elits espanyolistes (Foment, Planeta, La Caixa, Sabadell, etc.) van afanyar-se a ajudar Rajoy i a blanquejar la repressió. Les nostres elits no saben pressionar ni tan sols quan s’hi juguen els quartos, com en el famós però inútil acte de l’Iese en favor de l’aeroport del Prat. Encara menys ho havien de fer en un afer on només estava en joc la dignitat democràtica.

Els farols són una tàctica política molt habitual. Suárez, per exemple, va ser un gran tafur. Tenia el poder legítim però conspiraven contra ell els poders fàctics. Se la va jugar amb valentia, i al final el 23-F el va devorar. A ell i a mitja Transició. En el cas català, el que no s’entén és que, un cop estava clar que el farol havia fracassat, Puigdemont i Junqueras no sortissin junts a anunciar eleccions; haurien pogut culpar l’Estat, dir que volien impedir la violència, qualsevol excusa. Van preferir immolar-se. De tota manera, és d’hora per saber si la tàctica dels nostres tafurs era del tot il·lusòria. Acabem de saber que Angela Merkel va trucar a Rajoy la tarda de l’1 d’octubre. Potser algun dia sabrem més coses.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 15/07/2018

Consultar aquesta edició en PDF