FORA DE TEST

Jeroni Graupera, a galeres

UNA MISSIVA. El juny del 1656, poc després que s'acabés la Guerra dels Segadors, la Generalitat de Catalunya es va dirigir al virrei, el marquès de Mortara, en relació al cas del pagès de Llavaneras Jeroni Graupera. Aquest individu va ser detingut per oficials reials i confinat a galeres, acusat -cal suposar- d'algun delicte comú. La Diputació del General, que tenia la comesa de vetllar per l'aplicació de les lleis del país, va exigir al virrei que el galiot fos alliberat del seu trist destí i conduït davant d'un tribunal, ja que, com a català, no podia ser detingut, i encara menys condemnat, sense una ordre judicial prèvia. En canvi, el pobre Graupera havia estat "rrapat y posat al rem en la galera de Guadalupe sens pressehir deffensas ni subseguir-se sentència alguna ", la qual cosa era del tot il·legal. Aquest dret bàsic, més conegut pels juristes com a habeas corpus , estava recollit en les Constitucions catalanes des del segle XIII -no gaire més tard que a Anglaterra- i constituïa la pedra angular de tot un entramat de garanties jurídiques dels ciutadans enfront d'un poder reial que tendia sovint a l'arbitrarietat.

LA CORONELA. Aquest episodi potser ajuda a entendre la dèria dels catalans de l'Edat Moderna per les seves prerrogatives i l'enuig que això provocava en els seus enemics, habituats a fer complir la voluntat del rei sense més miraments (" Si las constituciones causan embaraço, ¡el diablo lleve las constituciones! ", recomanava el comte duc d'Olivares al virrei de Catalunya). També explica per què mig segle després, el 1714, Barcelona s'immolaria lluitant en solitari contra dos monarques absoluts -Felip V i Lluís XIV- amb una milícia formada per forners, assaonadors, estudiants de dret, notaris, ollers, corders, traginers, etc., agrupats en els regiments de la Coronela. En aquella lluita no estava en joc només una determinada pulsió identitària, sinó una manera d'entendre l'organització de la societat i la relació de la gent amb els poders públics. La Catalunya constitucional del 1714, amb tots els seus defectes, amb unes institucions rovellades i sovint malbaratades per la incompetència i la corrupció, representava malgrat tot uns valors que anaven molt més enllà dels seus límits nacionals, i això és el que explica la grandesa de la seva lluita i el fervor amb què el poble senzill va implicar-s'hi.

MIRAR ENRERE. Una capbussada per la Barcelona anterior al 1714, que és menys coneguda del que ens pensem, ens podria ajudar a entendre bona part del que avui ens neguiteja i ens fa bellugar, i desmentiria tres fal·làcies que el neonacionalisme espanyol intenta imposar a base de reiteracions: la primera -la més ridícula- és que som aquí gràcies a la Constitució del 1978; la segona, que el catalanisme és només un impuls emocional i identitari; la tercera, que l'accés dels Borbons al tron d'Espanya ens va situar (a nosaltres i al conjunt de la Corona) en la ruta de la modernitat. Cal que projectem, encara que sigui de manera fugaç, aquesta mirada enrere -el 2014 serà una gran ocasió per fer-ho- no només per justícia històrica, sinó per entendre què volia dir ser català per a un pagès humil de Llavaneres com Jeroni Graupera. Potser així ens convencerem que qualsevol procés polític de caire sobiranista s'ha de basar en uns valors i un ideal social compartits.