Publicitat
Publicitat

La calor ominosa

“Alguna cosa providencial deuen tenir les tempestes postcaniculars que, quan arriben, diem: «Cau aigua per l’amor de Déu»”. Així començava l’article de l’Albert Pla Nualart de l’1 d’agost. Doncs bé, ara que Déu finalment ens concedeix uns xàfecs i una fresca providencials, potser no és mal moment per recordar una història de déus i altres fenòmens atmosfèrics.

Diu així. Un dia, Dionís va ensenyar a Icari d’Atenes a fer una cosa nova, el vi, i Icari va recórrer la regió de l’Àtica donant a conèixer el líquid que havia d’obrir les portes de l’ebrietat a l’existència humana. Però una nit Icari va compartir taula amb uns pastors a qui, per definició, en això de beure els faltava pràctica. I quan alguns d’ells es van quedar adormits, els altres van sospitar que Icari els havia enverinat per robar-los el bestiar. Estaven ebris, i el van assassinar.

La filla d’Icari, Erígone, va desesperar-se buscant el seu pare, fins que un dia la seva gossa Maira va trobar l’amo mort. Erígone va penjar-se d’un arbre, Maira va deixar-se morir i Dionís va convertir-los a tots tres en astres. La gossa, en concret, va passar a ser l’estrella Sírius, l’abrasador”, el déu responsable de la canícula.

Quan els assassins d’Icari es van refugiar en una illa, Sírius els va matar de calor, i després va permetre que bufés el meltemi, el vent que apareix providencialment a Grècia a l’estiu, com aquí ara apareixen els xàfecs, els que cauen “per l’amor de Déu”, com ens deia l’Albert Pla.

No sé si els déus grecs existeixen o no, però el cas és que entre el juny i el juliol, mentre ofegàvem Grècia amb el corralito i després del referèndum l’obligàvem a agenollar-se, diversos països europeus (França, Espanya, Itàlia, el Regne Unit, Holanda, Bèlgica, Suïssa) emetien alertes meteorològiques per l’onada de calor que els assolava. Encara ara els turistes alemanys i suïssos arriben explicant que a casa seva les temperatures s’han enfilat fins a prop dels 40.

Sembla que el grup embriac siguem nosaltres, una Europa èbria d’economicisme i embogida per un licor, l’euro, que ens va donar alegries però que és una experiència nova en la qual, com aquells pastors amb el vi, tenim massa poca pràctica. Estem fent amb Grècia el que els pastors van fer amb Icari, i sembla com si l’onada de calor del juny i el juliol fos un càstig que ens envia el déu Sírius, que s’estaria dedicant a fer la vida impossible en els diversos països europeus que troba culpables.

Els europeus confiem que la crisi grega ja passarà, igual que els fenòmens meteorològics. Però no sempre és així amb les humiliacions nacionals. Ara arriba el tercer rescat, i més retallades, i potser un dia tot això es tornarà de debò contra nosaltres. Quan la canícula no ens deixa dormir ens queda molt clar que el nostre benestar és un fràgil equilibri. I que el nostre benestar depèn del dels altres.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF