A qui pertanyen els valors de França?

Quan el 23 de febrer Roger Cukierman, president del Consell Representatiu de les Institucions Jueves de França, va dir en un popular programa matinal de ràdio que Marine Le Pen era “personalment irreprotxable”, tot i que el seu partit no ho fos, no devia imaginar-se que provocaria una tempesta com la que va desencadenar. Va ser una ficada de pota considerable que gairebé arruïna el 30è sopar anual del consell, que se celebrava aquell mateix vespre. El sopar, que sempre és un acte important en la vida pública francesa, va atreure particularment l’atenció en aquesta ocasió, ja que feia set dies dels atemptats en un supermercat kosher i a Charlie Hebdo.

Però encara va ser més torbador el que això revelava de l’estratègia de Le Pen per normalitzar el Front Nacional. La campanya que ha dut a terme per fer més respectable el partit ha tingut més èxit de l’esperat, com va confirmar Cukierman sense saber-ho. Tot just un mes després, el 29 de març, el Front Nacional va atreure el 22,2% dels vots a la segona volta de les eleccions locals. Després de la gran escalada del partit a les eleccions al Parlament Europeu del 2014 i dels bons resultats de Le Pen a la primera volta de les presidencials del 2012, el partit ha aconseguit incrementar de manera progressiva el seu pes electoral i imposar una dinàmica tripartida en un sistema polític dominat durant dècades per la confrontació dels partits majoritaris de la dreta i l’esquerra.

Vet aquí l’èxit personal de Le Pen. El seu pare, Jean-Marie Le Pen, un polític xenòfob i antisemita declarat que segueix sent el president d’honor del partit, va mantenir el Front Nacional dins del grup de moviments radicals, tòxics i extremistes. Però ella va planificar de manera astuta la desdemonització del partit, cosa que oculta un conflicte més profund en el si de la societat francesa: la batalla pels valors que defineixen França.

Aquest any França ha sigut colpejada per dues deflagracions. La primera va ser la repercussió dels atacs terroristes contra la llibertat d’expressió i els jueus. L’extraordinària reacció pública, mai vista des de l’alliberament de París l’any 1944, amb gairebé 4 milions de persones manifestant la seva solidaritat pels carrers de França l’11 de juliol, va ser vista com una gran reafirmació dels valors republicans francesos, que, tot i ser un llegat de la revolució del 1789, s’havien tornat cada vegada més abstractes. La llibertat, la igualtat i la fraternitat són els pilars de la República Francesa. Ara se n’hi ha afegit discretament un quart: la laïcitat, la versió estricta, molt francesa, del secularisme.

Però de seguida va resultar que aquells milions de persones que es van manifestar darrere d’un fervor patriòtic renovat i d’uns valors compartits no representaven necessàriament tot el poble. Per motius diversos, molts francesos van rebutjar “ser Charlie” i ho van fer públic. ¿Això vol dir que rebutgen els valors republicans? La hipòtesi era aterridora. La major part dels polítics va preferir interpretar aquest desafiament com un gest de frustració d’aquells que creuen que la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la laïcitat s’apliquen de manera massa desigual. Com per intentar mantenir allunyat el fantasma de la divisió, els valors republicans s’han mantingut al centre del discurs polític majoritari des d’aquells dies negres de gener.

El segon impacte van ser els resultats del Front Nacional a les eleccions locals del mes passat. Curiosament, Le Pen es va mantenir bastant al marge de la primera deflagració: no va aconseguir captar l’estat d’ànim de la gent i no va participar de la gran comunió nacional. En canvi, es va manifestar per separat amb el Front Nacional en una de les seves places fortes. Quan les enquestes preelectorals van predir un 30% dels vots per al seu partit, el primer ministre socialista, Manuel Valls, va iniciar una ofensiva ferotge contra el moviment populista d’extrema dreta. I l’enfocament que va triar per atacar va tornar a ser el dels valors republicans: va acusar el partit de Le Pen de negar-los. “No sou ni la República ni França”, va proclamar fa poc Valls en una resposta parlamentària a la diputada més jove del Front Nacional al Parlament, Marion Maréchal-Le Pen.

Però si Marine Le Pen amb prou feines fa servir la paraula valors, sí que ha reconduït molt hàbilment el seu partit cap al llenguatge de la República per poder-ne incrementar l’atractiu. No només professa els ideals de llibertat i igualtat, sinó que s’ha convertit en la defensora de la laïcitat, un principi que tradicionalment havia sigut un segell distintiu de l’esquerra. Creu tan fermament en la secularitat que evita amb prudència qualsevol referència a la fraternitat, associada, en la cultura francesa, a l’Església catòlica. La laïcitat de Le Pen, però, és lleugerament diferent de la concepció que se’n té en general i que sorgeix de la llei del 1905 que separa l’Església i l’estat. Quan es refereix a la laïcitat, ho fa en relació amb les pràctiques religioses musulmanes: el vel, el menjar halal, les pregàries públiques.

Com afirma Cécile Alduy, professora associada de francès a Stanford i coautora d’un llibre revelador sobre el paper de la semàntica en el maquillatge que Marine Le Pen fa al Front Nacional, per a Le Pen la laïcitat és “una arma contra el comunitarisme musulmà” i “mai no es fan referències a les comunitats catòlica o jueva”. Alduy explica que el fet que Le Pen se senti obligada a embolicar-se amb el mantra de la República Francesa de la mateixa manera que els polítics majoritaris és un senyal de la força d’aquests ideals i del llegat durador de la Il·lustració. Però clarament aquests valors tenen, avui, interpretacions diferents: mentre que els partits polítics majoritaris veuen la secularitat com una eina que permet que les religions i les cultures coexisteixin en pau, la laïcitat a l’estil Le Pen és vista per molta gent com una islamofòbia disfressada. Per això no sorprèn que les minories privades de drets dels suburbis de les ciutats ho vegin com una manera de limitar la seva llibertat de religió i com un altre factor de discriminació, cosa que explica la reacció “Jo no sóc Charlie”.

Qui representa la República en aquest nou i accidentat escenari polític? A qui pertanyen els valors republicans de França? I potser, més concretament, quins són, aquests valors? Reformular la solidaritat com la versió moderna de la fraternitat potser està bé, però no n’hi haurà prou: si els partits polítics moderats volen recuperar els valors que els intenta prendre cínicament el Front Nacional, els hauran de redefinir i lluitar al màxim per apoderar-se’n.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF