França manté viva l’esperança a Europa

Per a Macron la UE és qui pot ajudar França a tenir un paper important en un món globalitzat, mentre que les fronteres obertes i la moneda comuna fan créixer les oportunitats econòmiques dels ciutadans

SYLVIE KAUFFMANN
SYLVIE KAUFFMANN

Al febrer Trump va parlar d’un amic que es deia Jim, un tipus de “molta categoria” a qui “li encanta la Ciutat de la Llum” però que ja no hi va: “París ja no és París”. Potser el Jim s’hauria de plantejar tornar-hi. I també s’hauria de plantejar visitar França el mateix Trump, que va demostrar que la coneixia ben poc quan dos dies abans de la primera volta va tuitejar fredament que l’últim atac terrorista tindria un “gran efecte” en la votació i va dir que ajudaria Marine Le Pen, de l’ultradretà Front Nacional.

Diumenge París va continuar sent París i Le Pen no va arribar ni al 5% dels vots a la Ciutat de la Llum. Amb una campanya basada en un programa nacionalista contrari a la globalització i la immigració, va passar a la segona volta amb el 21,3% dels vots, amb una representació més gran a la França rural i les ciutats petites que a les grans poblacions. La va superar, però, Emmanuel Macron, de 39 anys, que va obtenir el 24% dels vots tot i no haver ocupat mai un càrrec electe. El seu moviment, En Marxa, té menys d’un any de vida. Ha aconseguit més bons resultats a les ciutats, on els votants urbans i cultes van abraçar el seu programa progressista a favor d’Europa i d’obrir fronteres.

Als novaiorquesos i als londinencs aquesta forta divisió territorial els deu sonar. En aquesta primera volta hi ha ressons innegables de la rebel·lió electoral del Brexit-Trump. França no és immune a l’onada populista que en els últims anys ha engolit les democràcies d’Occident, començant per Hongria i Polònia.

A París la indignació per la desigualtat i l’atur, el ressentiment contra la globalització i la immigració i el descontentament amb un sistema polític que ha seguit el seu curs han contribuït a una estadística remarcable: dels onze candidats que van competir diumenge, vuit eren crítics amb la UE o s’hi oposaven frontalment. Junts van atraure el 49,6% dels vots, gairebé la meitat de l’electorat. Però el vot dels francesos ha confirmat una tendència evident en les últimes eleccions en dos països membres més de la UE, Àustria i els Països Baixos: a l’altra banda del canal que ens separa de la Gran Bretanya, els dics aguanten.

Afrontem-ho: la vella Europa sembla més resistent que el món anglosaxó

En tots tres països les forces antipopulistes han aconseguit presentar un candidat o programa que ofereix una alternativa prou innovadora per donar resposta a la indignació. A Àustria va ser un candidat presidencial ecologista. A Holanda, dos petits partits rotundament europeistes. A França ha sigut un home jove que ha perfilat la seva falta d’experiència política com un actiu i ha promès transformar el desacreditat sistema. Afrontem-ho: la vella Europa sembla més resistent que el món anglosaxó.

Al final, a França, ni Trump ni Vladímir Putin -que des del Kremlin va acollir Le Pen amb els braços oberts un mes abans de les eleccions- han tingut una influència decisiva en les eleccions. Tampoc n’ha tingut l’Estat Islàmic de l’Iraq i de Síria. El que importava era Europa, que continua sent el tema principal i desbanca tots els altres perquè en depenen un munt de coses.

Per als seguidors de Le Pen la UE és una aberració que viola la sobirania nacional i obre les fronteres a la immigració massiva, mentre que l’eurozona impedeix que el govern francès controli la seva política econòmica. Per a Macron la UE és qui pot ajudar França a tenir un paper important en un món globalitzat, mentre que les fronteres obertes i la moneda comuna fan créixer les oportunitats econòmiques dels ciutadans. Bàsicament, els europeus són més forts junts.

Aquesta és la tria clara que hauran de fer els votants francesos a la segona volta, el 7 de maig. Una tria entre dues visions d’Europa completament diferents, entre dues maneres de veure el món oposades: un món obert versus un món de fronteres, modernitat versus conservadorisme. El consens polític, basat en el projecte europeu i els valors liberals, que va permetre a dos grans partits majoritaris governar França alternativament des de la dreta i l’esquerra durant les últimes tres dècades, ha quedat fet miques.

Des de l’inici Macron va optar per fer onejar la bandera europea en lloc d’amagar-s’hi al darrere. I li va funcionar

El candidat del Partit Socialista governant, Benoît Hamon, va obtenir un demolidor 6,4% dels vots, reflex de la tendència d’altres països europeus. Els Republicans, el partit de centredreta, també té greus dificultats. El seu candidat, l’ex primer ministre François Fillon, es va situar tercer diumenge, amb un 20% dels vots. El partit principal de la dreta no havia quedat mai eliminat de la segona volta. ¿Pot ser que el partit hagués anat millor amb un candidat que no hagués contractat la seva dona per fer unes tasques lucratives però imprecises que van servir per pagar els vestits de Fillon? Encara que això no és segur, aquest és l’afany de renovació del dégagisme, tal com el candidat d’extrema esquerra, Jean-Luc Mélenchon, que va aconseguir un 19,6% dels vots, va anomenar l’onada per fer fora els polítics -si bé al final ell mateix n’ha acabat sent víctima.

Des de l’inici Macron va optar per fer onejar la bandera europea en lloc d’amagar-s’hi al darrere. I li va funcionar. També va ser capaç de capgirar el factor de la por: al final de la campanya, les enquestes reflectien que més de dues terceres parts dels votants no volien marxar de l’eurozona, cosa que va fer trontollar el programa antieuropeu de Le Pen. Macron va abraçar la relació franco-germana, tan vital per a una Europa unida, i va anar a Berlín per conèixer Angela Merkel, que amb la seva política d’immigració només desperta el menyspreu de Le Pen.

Vet aquí el repte més difícil de Macron les pròximes dues setmanes: reconciliar un electorat que s’ha tornat més conservador i temorós dels efectes de la globalització amb la idea que una Europa més forta és compatible amb els interessos de França i no posarà en perill la identitat nacional del país. És conscient del perill de deixar el monopoli del patriotisme al Front Nacional.

Però encara que triomfi el 7 de maig, haurà d’afrontar altres dificultats. Guanyar les eleccions parlamentàries del juny -sense un partit pròpiament dit- i aconseguir una majoria per governar n’és una. Transformar el sistema polític, com ha promès, per adaptar-lo al segle XXI i donar veu als votants que se’n senten exclosos des de fa tant temps n’és una altra. Per a un polític principiant, per molt brillant i afortunat que sigui, és un veritable desafiament. Però és la condició perquè els dics continuïn aguantant.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF