Seguir endavant

A dins del Tribunal Suprem tot fa olor de resclosit

Escolta aquí l'article llegit de Sílvia Soler

Aquesta setmana he pogut abraçar en Jordi Cuixart. Potser hauria d’acabar l’article aquí.

Vaig poder estar set minuts a la sala del Suprem on els processats acabaven de dinar. Quan hi vaig entrar tenia el cor esvalotat i quan en vaig sortir em tremolaven les cames. Al costat meu, familiars d’alguns dels presos deixaven anar la tristesa i la ràbia i jo només podia imaginar remotament el seu dolor. Jo acabava d’abraçar en Jordi Cuixart, a qui admiro tantíssim i amb qui he construït una amistat sobretot epistolar, i sentia com la impotència m’emboirava la vista. No em costava intuir, doncs, com deuen sentir-se els marits, les germanes, els fills, els amics íntims, les nebodes.

A dins del Tribunal Suprem tot fa olor de resclosit. Sostres alts, motllures daurades, parets entapissades de vermell. Correcció en el tracte i una fredor infinita: "pasen por aquí", "tienen cinco minutos", "todavía no pueden entrar", "hagan el favor de apartarse", "siéntense", "cállense". Que quedi clar qui mana.

Per un passadís, m’avança un home molt alt, vestit amb robes negres. Podria ser Batman, o el comte Dràcula. És l’advocat de Vox, Ortega Smith, que com jo mateixa i tots els altres ha lluitat per mantenir-se despert en una soporífera jornada del judici, l’endemà de les eleccions. Tots havíem dormit poc.

A la tarda, la sessió és igualment avorrida. Estic –estem– estabornits, asseguts en aquelles bancades mirant els clatells dels nostres amics o familiars, recordant totes les coses que voldríem haver-los dit, provant de pair que nosaltres marxarem i ells tornaran a la presó, que trigarem molt de temps a tornar-los a abraçar.

Quan Marchena acomiada el judici fins a l’endemà, els processats s’aixequen i es giren per adreçar-nos encara un darrer somriure, unes paraules, gestos de complicitat. La funcionària ens fa sortir: "desalojen la sala", "no se entretengan", "vayan saliendo". Camino mirant enrere sense por d’entrebancar-me i la porta es tanca darrere meu.

Al tren, de tornada a casa, voldria desfer el manyoc de llàgrimes que sé que tinc a dins, però no ho faig perquè el mòbil em connecta sense pietat amb la realitat dels resultats electorals a Badalona, la meva dissortada ciutat. Respiro fondo per recuperar la força i seguir endavant.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF