La ferida

Sabem discernir quina és la columna vertebral del nostre autèntic jo?

SÍLVIA SOLER
SÍLVIA SOLER

"Sovint descobrim només a través del dolor allò que realment forma part de nosaltres... És en els trencaments on ens reconeixem". Aquesta és la conclusió a la qual arriba el protagonista de la novel·la 'Del final de la soledat', Jules, un home que sent que la pèrdua dels seus pares quan ell era petit li va marcar l’existència d’una forma definitiva. La novel·la és, en realitat, una llarga reflexió sobre com ens marquen algunes experiències tan dramàtiques com aquesta. Com seríem si no ens hagués tocat viure-les. Però Jules va més enllà: "La pregunta és: què és el que malgrat tot no seria diferent? Què seria immutable en tu? Allò que en qualsevol vida hauria restat igual, independentment del curs que hagués seguit. Hi ha coses dintre nostre que ho superen tot?"

Tots els que tenim una ferida –una pèrdua, un trauma– sabem que, sense haver-la hagut d’entomar, la nostra vida hauria estat radicalment diferent i, per tant, nosaltres seríem una altra persona. Però l’autor d’aquesta novel·la, el sorprenentment jove Benedict Wells, m’ha convidat a preguntar-me, a més a més, què hi hauria de mi en l’adulta que soc ara si no hagués perdut el pare quan tenia vint anys. Seria igualment fantasiosa i expeditiva? M’agradaria tant llegir? M’hauria dedicat a escriure? Hauria tingut fills?

Tots els que tenim una ferida –una pèrdua, un trauma– sabem que, sense haver-la hagut d’entomar, la nostra vida hauria estat radicalment diferent

És un exercici estimulant i inquietant alhora. Sabem discernir quina és la columna vertebral del nostre autèntic jo? Allò que seria igual amb ferida o sense? El moll de l’os de la nostra personalitat? És interessant mirar-nos al mirall sense por i provar de separar el gra de la palla. Què hi ha en aquest adult que veiem reflectit que hi seria igualment si no haguéssim patit aquella mort inesperada, un abús, un maltracte. Fins a quin punt aquesta ferida ens ha forjat el caràcter. Com seríem si haguéssim tingut una vida sense cap gran trasbals. Anem desbrossant i acabarem contemplant el nostre cos nu, l’esquelet, allò que podríem dir-ne la nostra ànima. Un parell, a tot estirar tres trets de caràcter, que són immutables. El nostre autèntic jo.

Mirem-nos. Reconeixem-nos. Agraïm a la ferida allò que ens ha aportat de bo i perdonem-li, finalment, tot el mal que ens ha fet.

'Del final de la soledat', de Benedict Wells, us farà pensar en tot això i, tot i ser una novel·la plena de dolor, us deixarà un regust d’esperança.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF