Una família al metro

Començo a pensar que aquella parella està escenificant alguna cosa

Escolta l'article llegit de Sílvia Soler

Llegeixo una novel·la al metro. No va gaire ple i he pogut seure. Hi ha un silenci ple de son, només interromput per la veu aguda d’una dona que em sembla que parla en rus. Ara acaba de pujar una família amb criatures que –ai las– s’asseuen just al meu davant. Aixeco la mirada del llibre perquè, com és lògic, entre el cotxet i tot plegat fan un cert enrenou.

Han passat vint minuts i ja no queda ni rastre d’aquella família ideal que ha pujat unes quantes parades enrere, la família que els agradaria ser

Són uns pares joves –diria que enceten la trentena–, que tenen una nena de tres o quatre anys i un bebè de set o vuit mesos. S’acomoden i veig de cua d’ull que la mare prepara un biberó per al nen mentre el pare es cuida d’entretenir la nena. M’arriben flaixos de la meva època de mare jove, que em sembla una altra vida. Tornant al present, provo de concentrar-me altre cop en la lectura i, mentre ho faig, vaig sentint la mare de família que parla amb un to dolç a la canalla, el pare que li comenta a la seva filla que està molt guapa amb la dessuadora plena de brilli-brilli... i no sé dir quan ni per què, començo a pensar que aquella parella està escenificant alguna cosa, com si volguessin cridar la meva atenció o la dels viatgers en general. Detecto alguna cosa que no acaba de ser natural, com si estiguessin rodant sense càmeres un anunci de la família perfecta.

Però el trajecte és llarg i les criatures comencen a impacientar-se. El bebè marraneja perquè vol sortir del cotxet, la nena té son i s’avorreix. El pare ja no sap com distreure-la i treu el mòbil confiant en la pantalla màgica. Sona, molt fluixet, una música infantil. La mare, que ha recriminat el seu home amb la mirada, acaba cedint i també treu el seu mòbil per fer callar el menut. Al cap d’un moment, el pare s’aixeca i es concentra en el seu telèfon, dedueixo que llegint els missatges que li han entrat. La nena protesta. La mare repeteix el retret silenciós i aquesta vegada la mirada va carregada de ràbia. Acaba amb els dos nens damunt de la falda enganxats als dibuixos animats.
Han passat vint minuts i ja no queda ni rastre d’aquella família ideal que ha pujat unes quantes parades enrere, la família que els agradaria ser. Ara són la família que són. Arriba el moment de baixar i, just aleshores, abans de desaparèixer, la mare i jo creuem la mirada i li dedico un somriure còmplice per dir-li que m’agraden prou, potser més, així com són.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF