Abraçades

No fa gaire que vaig llegir –no sé on– que hi ha persones que, quan t’abracen, és com si et fessin un 'reset'. De seguida vaig pensar en alguns bons abraçadors que conec, aquells i aquelles que saben transmetre empatia, solidaritat i amor a través d’aquest gest. Abraçades que consolen, que t’aixequen l’ànim, que et relaxen. Que et fan un 'reset', sí: et fan oblidar totes les penes o l’estrès i t’omplen d’energia per tornar a començar. Són les abraçades espontànies que provenen de les persones de natural afectuós i que poden substituir un parell de petons, una encaixada de mans o un simple somriure. Segurament hi ha qui pensa que fer de l’abraçada un gest de salutació és un excés, però si es tracta de saludar un amic o un familiar, una persona que estimes, a mi em sembla la mar de bé, infinitament millor que els dos petons –sovint fets a l’aire– a què estàvem acostumats. Ara ens abracem més, i m’agrada.

Però després hi ha les grans abraçades, aquelles que et fas en moments excepcionals amb persones amb qui no hi ha prou confiança o amb qui, simplement, no tens per costum fer aquest gest. Són abraçades que agafen un valor especial, que creixen i queden gravades per sempre a la memòria. En el meu rebost d’abraçades transcendents n’hi ha diverses que van lligades a moments d’un gran dolor, quan saps que no trobaràs paraules que aconsegueixin transmetre el sentiment.

També penso en les abraçades públiques i carregades de simbolisme, com la de David Fernàndez i Artur Mas el vespre del 9-N, l’abraçada de l’esforç conjunt, de companyonia, de la celebració d’haver aconseguit un objectiu compartit. O l’abraçada del pare del nen mort en els atemptats de la Rambla amb l’imam de Rubí: una abraçada de solidaritat, de pau, de convivència. Perquè abraçar –si consultem el diccionari– també vol dir comprendre, acceptar, acollir, incloure.

Moltes persones que conec, quan surten de la presó després d’haver visitat els nostres presos polítics, parlen de la impotència de no haver pogut abraçar-los, del maleït vidre que ho impedeix. Perquè tots plegats sabem que el contacte físic no pot suplir-se amb paraules. “Abracem perquè ens abracin”, va escriure J.M. Coetzee. I és així: volem abraçar els presos per fer-los arribar el nostre afecte, per consolar-los, però també perquè necessitem que ens abracin. El dia que puguem fer-ho, Catalunya batrà el rècord d’abraçades. I serem un país millor.