VISCA EL SISTEMA

El rei doblement blindat

No és estrany que Felip VI es permeti exercir de part, com fa sempre que en té ocasió

Cada vegada que veiem el rei Felip VI fent aquestes rondes d'entrevistes amb candidats, amb l'escena com de vodevil en què el candidat o candidata entra per una porta i ell apareix per l'altra (i després hi entren plegats), es fa inevitable pensar en l'article 168 de la Constitució espanyola. És un article encabit en el títol desè del text, que és el que tracta de la reforma constitucional. En l'anterior, el 167, s'hi estableix que, per dur endavant un projecte de reforma constitucional, és necessària una majoria de dos terços a les dues cambres, Congrés i Senat (234 diputats i 177 senadors). Una reforma constitucional, per tant, que és una idea amb què de vegades especulen alguns polítics amb aquella alegria, és una cosa extremadament difícil de dur endavant, perquè aconseguir un consens de dues terceres parts tant al Congrés com al Senat requeriria una aritmètica parlamentària com encara no s'ha vist. Per descomptat, amb l'actual seria impensable.

Però l'article 168 va encara una mica més enllà i posa més traves, segons quina sigui la reforma que es pretengui dur a terme. Si es tracta d'una reforma total, o bé parcial però que afecti el títol preliminar o el títol segon, aleshores la majoria haurà de ser de tres cinquenes parts a les dues cambres (210 diputats i 159 senadors, per tant). Però no acaba aquí, perquè a continuació s'han de dissoldre les Corts i convocar eleccions, i les noves cambres sorgides d'aquestes eleccions han de ratificar la reforma, novament per sengles majories de dos terços. Finalment, la reforma aprovada se sotmetrà a referèndum. El títol preliminar és el que estableix la forma de l'Estat, la indissoluble unitat d'Espanya i el castellà com a llengua oficial de l'Estat, entre d'altres coses. El títol segon és el que regula la Corona, i consagra que la figura del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. O sigui que una reforma sobre la forma o la unitat de l'estat espanyol, o sobre la Corona, és virtualment impossible. Cal repetir dues vegades dues majories inimaginables, i després guanyar un referèndum votat per tota la ciutadania espanyola. 

Així doncs, aquest home somrient que apareix per la porta a rebre candidats, i que quan els ha rebut tots procedeix a encarregar la formació de govern al que veu amb més possibilitats de poder fer-la (ja sabem que Espanya és una monarquia parlamentària, però que un rei encarregui la formació d'un govern democràtic no deixa de ser un contrasentit, com la mateixa expressió “monarquia parlamentària” no deixa de ser un oxímoron), té motius per somriure. La Constitució el blinda doblement, primer amb un títol que el fa inviolable i després amb un article que fa impossible una reforma perquè deixi de ser-ho. Així no és estrany que es permeti oblidar-se de la seva funció d'arbitratge i decideixi exercir de part, com fa sempre que en té ocasió. Al cap i a la fi ho fa per la indissoluble unitat d'Espanya, que també està blindada fins al capdamunt per la Constitució que ens vam donar entre tots.

EDICIÓ PAPER 18/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF